Gestat durant la pandèmia, el nou assaig de Joan Vila, col·laborador de Diari de Girona, planteja una anàlisi crítica i pedagògica sobre la crisi climàtica. Proposa una fiscalitat que penalitzi l’ús de matèries primeres i insisteix en la necessitat de canvis conductuals en la societat, que hauria d’ajustar el consum a les necessitats de la ciutadania i no fer ús d’excessos de materials ni serveis.
Som tots conscients que el malbaratament alimentari és un problema, però llegint el llibre em sembla que amb l’energia la magnitud del problema és molt superior...
La humanitat s’ha convertit en una màquina de dispersar recursos. A Catalunya, l’any 2019 vam fer servir 295 TWh d’energia primària, dels que només en vam utilitzar 51 TWh, perdent el 83% de l’energia. No ens adonem de la bestiesa que estem fent. Això no pot tenir continuïtat.
Quines són les causes?
L’economia està indexada a buscar sempre el màxim creixement. Se suposa que el PIB és directament proporcional al benestar, però realment no és així. Per exemple, una fàbrica que contamina genera una aportació positiva al PIB per la seva producció. Quan al cap d’uns anys, gasta diners en la descontaminació d’un tereny, també es compta com una contribució al PIB. Això no pot ser. Hauríem de tenir en compte les negativitats del sistema, com l’emissió de gasos d’efecte hivernacle.
I com ho solucionem?
Indexant l’economia als recursos que estem consumint, canviant la fiscalitat. Per exemple, imposant una taxa a les emissions de CO2, però també aplicant impostos sobre els recursos que consumim, com l’aigua o l’extracció de minerals. En canvi, no s’hauria de penalitzar tot allò que la intel·ligència és capaç de desenvolupar. Per què hem d’aplicar impostos a la música, els llibres, o el teatre? O la programació de software que ens permet tenir empreses més eficients?
Proposa un retorn a la dècada dels 70 del segle passat.
Tot va empitjorar amb la consolidació de les tesis neoliberals. Fins al 1978, l’economia estava molt vinculada a la producció. A partir d’aleshores, es va lligar a l’especulació. L’entrada de la Xina en el mateix esquema econòmic ha provocat que el sistema salti pels aires.
Parla molt de frugalitat. Això vol dir decreixement, que molts associen a la pobresa?
Defenso la frugalitat, però alhora em mostro contrari al decreixement. Si decreixem frenant el consum, ens podem fer molt de mal. Parlo del concepte d’abundància frugal, on tenim on escollir, però fent-ne un ús precís. Proposo una transició en base a una nova fiscalitat amb taxes sobre els recursos que consumim. Avui, la taxa de CO2 s’aplica només sobre l’electricitat, ja té uns efectes molt grans. Si ho apliquem a la resta de l’economia, el camí és molt potent.
Posim un exemple.
La nostra experiència a la fàbrica. Desenvolupant un producte al màxim de sostenible possible, baixes el consum d’energia, però també d’altres matèries primeres, com el contingut de fibres i de productes químics. Si indexem bé l’economia amb taxes sobre els recursos, es modifiquen productes i serveis... això ja és una forma de decreixement.
És un camí llarg...
I ple d’injustícies. Hi ha injustícies territorials, perquè hi ha territoris on no hi poden haver (o no volen) parcs eòlics o fotovoltaics Això s’ha de compensar. I la injustícia més greu d’aquesta transició energètica és que hi ha gent que quedarà despenjada i no podrà pagar el que suposa aquesta transició energètica, perquè no tothom té la renda suficient per fer la seva casa més eficient o per comprar un cotxe elèctric. Això també s’ha de compensar.
En el llibre reclama un canvi d’hàbits a una societat que qualifica d’acomadada.
La majoria de ciutadans i consumidors no entenen la gravetat de la crisi climàtica, perquè ningú ho explica. Cal insistir i fer pedagogia i generar debat. A l’administració li falta relat, perquè més enllà dels discursos puntuals, no s’ho acaba de creure i no és prou valenta.
A què ho atribueix?
A tot Europa són molt recents les protestes dels Armilles Grogues a França. Per això a Espanya tenen por d’incrementar la fiscalitat sobre els combustibles. I a Catalunya patim una administració no té les idees clares i s’ha deixat contaminar per un discurs de la CUP basat en arguments falsos.
A Catalunya patim una administració no té les idees clares i s’ha deixat contaminar per un discurs de la CUP basat en arguments falsos.
En el seu assaig ens mostra diverses iniciatives d’èxit de transició energètica de la Garrotxa. Per què en un territori relativament petit trobem aquest ecosistema? Quin és el secret?
Hi ha diferents factors. És molt important la col·laboració público-privada. La manera de fer dels empresaris és molt homogènia i ha facilitat que hi hagi acords amb l’administració local i comarcal. També comptem amb un institut amb excel·lència en formació professional. Avui l’objectiu de la comarca és ser sostenible, un argument que tots els agents han interioritzat.
