A punt de fer 84 anys, Ricard Bramon veu com la casa que es va construir a Vilobí d’Onyar fa 39 anys podria desaparèixer si s’acaba tirant endavant l’ampliació de l’aeroport prevista en el nou Pla Director elaborat per Aena, que actualment es troba en exposició pública. No és una situació nova: l’anterior Pla Director, que data de 2006, ja preveia que la seva casa quedés afectada per una possible ampliació que finalment no es va portar mai a terme. Durant els últims setze anys, doncs, ha viscut pendent de si haurà de marxar de casa i en quines condicions serà. «Amb 84 anys, si em fan fora d’aquí i em donen una porqueria d’indemnització, hauré de demanar un préstec i, amb la meva edat, no me’l donarà ningú i hauré d’anar a viure sota un pont»,adverteix. És per això que només demana una cosa: «Que si s’ha d’ampliar l’aeroport, ho facin, però que em paguin el que va costar aquesta casa i tingui la garantia que podré anar a viureen un lloc digne».
I és que l’incertesa és el que està matant a Bramon i la resta de veïns de les nou cases que es podrien veure directament afectades per una hipotètica ampliació de l’aeroport contemplada en el nou Pla Director d’Aena. El gran problema és que el document no calendaritza les actuacions, sinó que les deixa sotmeses a un increment de passatgers que ara mateix està en l’aire: el pla preveu fins a deu milions de passatgers en l’escenari més optimista, però la realitat actual és que abans de la pandèmia no arribava als dos milions de passatgers i que amb la covid-19 s’ha quedat sota mínims. La clau serà si l’estació del TAV a l’aeroport revitalitzarà la infraestructura, però això encara és aviat per saber-ho, ja que tot just s’està elaborant el projecte. Per tant, els veïns que viuen en aquestes cases que haurien de ser expropiades si finalment es tira endavant l’ampliació porten més de setze anys sense saber què passarà: si l’ampliació finalment serà innecessària i per tant es podran quedar viure a casa seva, o si per contra els expropiaran amb una indemnització de quantiat encara desconeguda i hauran de buscar un altre lloc per viure.
Per tal d’acabar amb aquesta incertesa, els afectats demanen a Aena que els doni informació concreta: reclamen que si ha de fer les expropiacions, els ho comuniqui des d’ara mateix, o com a mínim que estableixi un calendari per saber quan i com s’haurien de fer les ampliacions. «Fa més de setze anys que estem hipotecats per l’aeroport, i no es pot viure així. La meva dona fins i tot s’ha posat malalta. Necessitem que ens treguin l’afectació o que ens paguin i ja ens bucarem la vida, però no podem seguir així», assenyala Juan José Cuéllar, que va comprar casa seva fa 22 anys, quan no estava afectada per cap pla d’ampliació. «Per què he de viure amb la meva casa hipotecada per l’aeroport? No la puc vendre, no hi puc fer obres... perquè en qualsevol moment em poden dir que la tiren a terra», lamenta.
El tema de les indemnitzacions preocupa molt als veïns, en cas que hagin d’acabar marxant de casa. «Jo no puc prohibir que l’aeroport es faci més gran, però sí que vull que em paguin el que val aquesta casa. Perquè fa 39 anys vaig haver de fer un pou, portar-hi l’electricitat, el telèfon... si ara em fan fora, necessito que em paguin el que costa tot això i que pugui tenir accés a viure dignament com fins ara», assenyala Ricard Bramon.
Pilar González, que és una altra veïna, hi està d’acord. «Fa 26 anys que visc aquí i a mi m’és igual el que facin a l’aeroport, com si volen fer quinze piscines olímpiques, però que ens diguin ja si faran alguna cosa. Perquè això és un mal viure: psicològicament acabarem tots bojos, perquè mai saps si t’aixecaràs l’endemà i et diran que has de marxar de casa teva», explica. «O ens quedem a viure aquí, que hi estem molt bé, o ens paguen una indemnització digna i marxem, però que s’aclareixin ja», demana.
Àngel Johé, un altre veí que porta 30 anys vivint a la mateixa zona, manté la mateixa posició: «És un neguit constant. Mai saps si fer obres a casa o no, perquè no saps què acabarà passant», es queixa.
Però a hores d’ara, no està clar que aquests veïns acabin havent de marxar necessàriament de casa seva, perquè el futur de l’aeroport encara és una incògnita. Igual que no va ser necessari fer les ampliacions del Pla Director de 2006, no se sap si les d’aquest s’hauran d’aplicar. Per a José Antonio Chicharro, que a més de ser un dels veïns afectats és controlador aeri jubilat i per tant és un bon coneixedor del sector, no està gens clar que l’estació del TAV -que considera que s’hauria d’haver fet ja des del primer moment- es converteixi en un autèntic revulsiu per a l’aeròdrom: «L’aeroport temps funcionant i ja se sap el que hi ha. Per molt que hi posin ara l’AVE, no començaran a caure avions del firmament», adverteix.
«Això no serà Chicago»
Chicharro apunta que, en l’hipotètic cas que s’acabin desviant vols de baix cost des de Barcelona cap a Girona, sí que hi podria haver un augment, «però quin és el topall?», es pregunta, tot recordant que el màxim fins ara han estat els cinc milions de passatgers anuals que hi havia durant l’època daurada de Ryanair a Vilobí. Segons recorda, en aquests moments hi ha diversos aeroports funcionant «a mitges», com Reus o Lleida, i Girona problament serà «un més d’ells»: «Que no expliquin històries ni enganyin a la gent dient que això serà Chicago, perquè no ho serà ni ho pot ser», assenyala.
És per això que Chicharro demana que s’estableixin uns barems que permetin calendaritzar les obres, perquè «és de sentit comú». Si no, alerta que es farà «una destrossa ecològica sense que sigui necessari».
Pel que fa al seu futur personal, Chicharro està d’acord amb la resta de veïns: «Que agafin tots els metres que vulguin d’una vegada i que ho explotin, que hi posin un parc aquàtic o el que vulguin fins que llavors, quan tinguin 20 milions de passatgers, arribin fins a Riudarenes si volen, però que nosaltres ja estiguem fora de tot això», demana. «No ens oposem a marxar, perquè es tracta d’un bé comú i hi ha la llei d’expropiació, però volem que ens ho diguin d’una vegada», conclou.
