Com a exemple d'aquestes incorreccions, pròpies d'una època en la qual abundava el semianalfabetisme, podria servir una carta de 1963, enviada per la Golondrina (moltes d'elles estan signades amb pseudònims) des de Valladolid i que comença així:
"Cuando tenía 11 años, dejé de 'Hir' al colegio. No aprendí nada más que 'la vecedario' y un libro que se llamaba Catón. Hasta que 'tube' 21 años 'estube' trabajando en el campo. Ahora trabajo en una fábrica. 'Llebo' 20 años y cada 'bez' nos tratan peor. Los jefes dicen que al 'Hobrero' hay que tratarlo como al limón: sacarle el zumo y luego tirarlo".
Aquest remitent deia en el seu text que, si no havia escrit abans a la Pirenaica, era per "la por, perquè al que l''agafen' el balden 'apalos'".
I és que la por batega en un bon nombre de cartes, "perquè era un acte il·legal escriure-les", comenta Balsebre, especialista en periodisme radiofònic i en història d'aquest gran mitjà de comunicació.
La por portava també alguns remitents a "escriure amb guants" perquè no poguessin identificar les seves empremtes, a fer-ho en paper de dol "per dissimular" i a utilitzar "tinta invisible"; és a dir, el vell truc d'escriure amb escuradents mullats en llimona. Després, en aplicar una font de calor, es podia llegir el text.
Les vagues de la mineria asturiana de 1962 van disparar el nombre de cartes enviades a la Pirenaica, fins a les 1.824. Un any més tard la xifra va augmentar fins a les 4.378, motivat per la detenció, consell de guerra i afusellament de Julián Grimau, "mite, heroi i màrtir de la causa comunista".
Va ser el nombre més elevat de tota la correspondència rebuda entre 1959 i 1977. La mort de Grimau va indignar els oients de la Pirenaica i els va enfrontar "amb el record dels seus propis morts en la guerra i en la primera postguerra. Va ser el símbol que els va fer recordar aquesta ferida que tenien dins del cor i que no havia cicatritzat", subratlla Balsebre.
