Rafel Nadal arriba pletòric a la redacció del Diari de Girona. Carrega sota el braç dos llibres: l'edició original de La maledicció dels Palmisano (Columna) i la traducció al castellà que n'ha fet Ricard Vela, La maledicción de los Palmisano (Destino). Després de llargs mesos d'incubació a la cel·la d'Aiguaviva, encara amb la pell colrada per les hores feinejant a l'hort sota el sol, Nadal ha entrat en la fase de promoció de la seva tercera novel·la, la que l'ha deixat més satisfet i la que té més bones perspectives per ser traduïda a més llengües. Com els grans drames de la literatura, aquesta és una història senzillament d'amor i de guerra que busca el més complicat: convertir-se en universal. La presentació tindrà lloc aquest dimarts a Barcelona, a càrrec de Jordi Basté, i el dimarts, dia 15, a Girona, al Saló de Descans del Teatre Municipal, amb Albert Om.

La maledicció dels Palmisano és una novel·la sobre la guerra?

No. La guerra és el paisatge. La guerra m'ajuda perquè radicalitza i treu el pitjor i el millor de cada persona. En realitat aquesta és una història sobre el destí i sobre la lluita contra el destí. És una doble història d'amor. Gràcies a l'amor, els protagonistes agafen força i aconsegueixen imposar les seves conviccions personals sobre el destí.

L'obra s'ambienta a les terres meridionals del sud Italià, concretament a La Pulla.

La història passa al sud d'Itàlia perquè la descobreixo al sud d'Itàlia, però en realitat passa en un paisatge que podria ser empordanès, andalús o de qualsevol punt de la Mediterrània. El pas de les estacions és el mateix, els productes del camp com la vinya, l'olivera, el cirerers i l'horta són els mateixos...

Hi ha paral·lelismes entre la seva pròpia família, que ha retratat a Quan érem feliços i Quan en dèiem xampany, les seves dues primeres novel·les, i la família dels Palmisano?

L'estructura familiar, que és molt important en la meva obra, és la pròpia del sud d'Europa. Són aquestes famílies que, al marge de consideracions ideològiques, configuren un nucli de proximitat i de veïnatge que sosté els llaços sentimentals i fins i tot els econòmics. Aquests països s'han aguantat gràcies a aquesta economia col·laborativa, que en diem ara, i que ja existia.

Fins i tot la història política pot tenir paral·lelismes...

Al final, la política també és la mateixa. El feixisme de Mussolini està molt emparentat amb el franquisme. Sobretot durant el tardofranquisme, quan molta gent en treu profit mirant cap a un altre costat. És cert que hi ha les dues guerres mundials, la Primera i la Segona, que aquí no les tenim, però en realitat és la nostra Guerra Civil, que no deixa de ser el primer capítol de la Segona Guerra Mundial.

Els Palmisano són una família maleïda. Es pot modificar el destí?

Hi ha un personatge a qui faig dir que "quan ve un conflicte tu no tries el bàndol, sinó que el bàndol ja t'ha triat prèviament a tu". És evident que si el conflicte és religiós, encara que no siguis practicant, formaràs part del bàndol de la teva confessió, i si la guerra és ètnica, tu pertanys a una ètnia o a una altra... Ara bé, haver nascut a l'Alemanya nazi o a l'Espanya franquista tampoc és cap excusa.

Què hi pots fer?

D'acord que has de seguir la massa, però moltes decisions que prendràs depenen de les teves conviccions morals. És el cas del milicià de Javier Cercas a Soldados de Salamina: ell decideix no disparar. La meva novel·la va d'això. Els Palmisano i els Convertini de la meva novel·la només poden vèncer el destí col·lectivament gràcies a la suma de cadascuna de les seves individualitats.

Som als anys 1930 i poc a poc es va congriant la catàstrofe. El destí porta Vitantonio al rengle dels feixistes de Mussolini, però ell vol ser advocat dels treballadors humils i intenta canviar el destí...

Ell efectivament té les seves pròpies conviccions i és una mica com en Rick de la pel·lícula Casablanca: és un escèptic que se'n fot de tot, però quan arriba l'hora de la veritat pren partit per la lluita contra el feixisme i a favor dels aliats. Hi ha un cant a l'optimisme. En Vitantonio, és cert, és el personatge central, tot i que aquesta és molt una novel·la de dones.

Unes dones d'empenta!

La Donata és un personatge del qual estic enamorat i he intentat explicar fins al final. La nona Angela és molt superba d'entrada, és tan conscient del seu poder que provoca rebuig, però al final acabes acceptant-la perquè serà capaç de donar suport al seu nét que no és de sang per sobre del que és de sang, que és un desastre. I finalment, la Giovanna... Són les dones que han fet el sud d'Europa, les dones que han obligat el nucli familiar a estudiar, a voler-se superar, a adquirir armes per defensar-se i ser lliures. Jo crec que aquest és un tret molt femení a casa nostra.

D'on treu aquests personatges secundaris entre simpàtics i estrambòtics?

Els pagesos d'aquí, les dones i fins i tot personatges secundaris com el metge Ricciardi estan inspirats en gent que jo he conegut. Alguns d'ells sorprenents, com en Roosevelt, un pastor que ha viscut deu anys a Nova York però diu que la gran ciutat és un desert i torna a pasturar bestiar a la muntanya perquè aquí sí se sent acompa?nyat. Jo aquest home el vaig conèixer i ara inspira un personatge.

I sobre aquest paisatge i gent entranyable caurà una pluja de foc i de bombes...

Hi ha placidesa però també hi ha el suïcidi d'un nen de 7 anys o la pallissa dels feixistes a en Salvatore, fets tots ells històricament documentats. I sí, quan arriben les bombes impacten més si arriben sobre un món plàcid.

Vostè reconstrueix el bombadeig de Bari, un fet poc estudiat.

D'aquest episodi ja se'n comença a parlar i se'n parlarà més. Els aliats ja havien alliberat Bari i controlen el port per atacar Hitler des del sud. Però descuiden la protecció del port i la nit del 2 de desembre de 1943, l'aviació feixista bombardeja i Bari passa a la història com el petit Pearl Harbor o el Pearl Harbor europeu.

Una gran destrucció?

En una nit destrueixen disset vaixells aliats i un d'ells està carregat amb gas mostassa, que està prohibit però els americans justifiquen que tenen por dels atacs químics dels nazis. El tenen en secret, no avisen la població civil ni els seus propis comandaments locals, de manera que no només moren tres o quatre-centes persones durant els bombardeig, sinó que en els dies després moren dues o tres mil persones pel gas mostassa.

La novel·la inclou una carta escrita des de Girona que fa una referència històrica a la seva família i la situa al costat dels franquistes, els amics de Mussolini...

Sí. Ja ho explico a Quan érem feliços. Quan Franco entra a Girona entren els italians, que van ocupar la casa dels meus avis. Dormen allà i és la primera vegada que a casa veuen pasta feta a l'italiana, no a la catalana. La mateixa escena de Quan érem feliços surt ara a La maledicció dels Palmisano. És com un cameo que em serveix per establir lligams a nivell internacional i per explicar la importància de les actituds personals. És el que preval.