La seva nova novel·la, El cel no és per a tothom, és una de les més esperades en la represa de la temporada literària catalana. La seva autora, Marta Rojals, diu que ara, un cop a les llibreries, «toca respirar fondo i assumir el que vingui», sabent que és el lector qui «tindrà l'última paraula».

Molt activa a les xarxes socials, on se sap que pot caure la tempesta del segle i ella segueix dormint sense sentir un tro o que li agraden les arts gràfiques, segueix desconeixent-se com és físicament, perquè no concedeix entrevistes personals ni proporciona fotografies.

Tot i això, a través de correu electrònic contesta totes les preguntes que se li formulen i adverteix que així seguirà.

Després de l'èxit de Primavera, estiu, etcètera, del 2011, i de L'altra, del 2014, totes dues publicades per La Magrana, aquesta arquitecta i traductora free lance recala a Anagrama amb una novel·la de gairebé 600 pàgines, que transcorre el 2007, i recorre quatre dècades de la família Costa, amb dues germanes bessones iguals i molt diferents entre elles, Eva i Sara, i un germà, Pep, que exerceix de «contrapunt imperfecte».

Si les seves dues primeres obres pesaven poc, la tercera és un volum que es nota a la motxilla. «No és quelcom buscat, sinó la conseqüència de l'increment de personatges rellevants, que vulguis o no, ocupen la seva quota de text», diu. En els llibres anteriors, aprofundeix Rojals, «hi havia una protagonista absoluta i la seva vida era l'única que s'explicava. En aquest cas són tres, tot es multiplica per tres. Bé, les pàgines es multipliquen només per dos, afortunadament, però és un gruix que es fa notar».

Preguntada sobre què tenen els grups de persones emparentades perquè siguin tan importants per a la literatura, la novel·lista suposa que «tot allò important a la vida també acaba tenint un paper important a la literatura».

En el cas dels Costa, tot va començar «amb una idea molt clara que les protagonistes havien de ser bessones i que hi hagués un germà que els fes de contrapunt i, d'aquí, ja passes a definir els pares, les parelles, els fills...No t'adones i tot s'eixampla i es complica».

Respecte a buscar unes bessones com a protagonistes, reflexiona que quan no hi havia tants bessons «tenien aquesta aura com sobrenatural, penso en els mites de la telepatia, en els de l'engany per la semblança, en els del vincle suprem. Tocant més amb els peus a terra, si no estàs relacionat amb cap, encara ara costa mirar-los pel carrer o que no ens despertin preguntes interessants i segurament avorrides per a ells».

Tampoc creu que les que ha perfilat en l'obra, Eva, una dona sempre a la terra, i Sara, sempre volant, arribin mai a ser amigues, mentre en Pep, les vol abraçar totes dues, però «anant de l'una a l'una altra, sempre l'arrosseguen i se li escapen».

No refusa que els progenitors d'aquests tres germans, una perruquera tirant a agra i un home amb problemes pulmonars, que està sempre a casa, amb les seves maquetes d'avions i entre rul·los i tovalloles, «són un matrimoni incòmode, tant per a l'observador de dins de la història, com, espero, per al lector, que alguna vegada pot haver vist tics velats d'aquest comportament en alguna parella del seu voltant».