Un grup de persones que comparteixen casa, sang i cognom, però que en realitat poca cosa tenen a veure uns amb els altres. La família no es tria, i precisament d'això tracta l'obra de Tolcachir, d'intentar sobreviure quan la bogeria es troba instaurada dins de les quatre parets de la pròpia llar. Així doncs, quan els Coleman ens obren la porta de casa seva, ens quedem absolutament embadalits davant d'un ventall sentimental tant complex.

Diàlegs absurds en boca de personatges que es troben massa propers als seus límits. Una àvia que fa de mare. Una mare que fa de filla. Quatre nets de dos pares invisibles. En Damià, la viva imatge de la mala vida. La Gabi, bessona del primer i l'única que intenta tirar la casa endavant. La Vero, triomfadora, criada fora del radi d'influència del deliri dels Coleman. I, finalment, en Salva, el veritable retrat de la decadència però, a la vegada, el que descriu millor allò que no es veu, allò que no es diu. El que en realitat entén millor de què va tot plegat. Un paperàs interpretat per Sergi Torrecilla, que tant ens fa sortir la riallada més sincera com ens deixa glaçats a les respectives butaques.

Dins del mateix nucli familiar trobem els fills de la Vero, «petits, molt petits», que no arribarem a conèixer en cap moment i els pares del quartet, còmplices inconscients de la situació. També participen en la trama un metge i un taxista, dos personatges que des de la distància acabaran jugant un paper rellevant en el desenvolupament dels fets que acabaran ensorrant l'univers dels Coleman. Diàleg a diàleg, succés a succés. Tot al seu moment oportú i amb un final demolidor.

D'aquesta manera, Claudio Tolcachir regala als seus espectadors la possibilitat de empatitzar amb els personatges i, a la vegada, odiar-los en veure -literalment- el millor i el pitjor de cada casa. Un contrast interessant entre l'humor negre i el drama amb un repartiment de luxe i una posada en escena senzilla i efectiva, com ha de ser. No necessita més.

Veure des de la distància una família que no parla amb sinceritat d'allò que realment els passa, que no aconsegueix construir una bona convivència, que es trenca molt lentament... sempre és dolorós. I és precisament a través d'aquesta sensació que la comunió entre actors i públic esdevé una realitat.