En una primera joventut (de 16 a 21 anys), Josep Maria Birulés (Girona, 1959) va militar al PSUC, encara en la clandestinitat. Va ser durant un any arquitecte municipal interí de Girona a proposta de Josep Quintanas. Es descriu com un socialdemòcrata escèptic i diu que posa en pràctica la frase de Gramsci: «pessimisme de la intel·ligència i optimisme de la voluntat». Es mostra preocupat per l'evolució europea cap a la dreta derivada de la por al futur. «Quan un fons d'inversió de Singapur pot posar al carrer 400 persones a l'Argentina, es produeix una crisi de la capacitat del poder polític d'imposar-se sobre els altres poders. Que el poder polític estigui per damunt del poder econòmic, el religiós i el militar és l'essència de la democràcia i, en el fons, de la llibertat». És l'autor de la Guia d'arquitectura de Girona. Diu que tenir una germana que ha sigut ministra (Anna Maria) i una altra que és una filòsofa rellevant (Fina) «no és un fet singular».

Com surten d'un taller de bicicletes tres germans altament cultivats?

La gent que havia viscut la misèria de la guerra volia que els seus fills estudiessin. També crec que l'evolució de bona part de les classes mitjanes de Catalunya cap al món intel·lectual i professional ha desguarnit el que podia ser una menestralia il·lustrada als tallers i a les botigues.

El va sorprendre que l'alcalde Nadal li proposés Urbanisme?

Ingenu de mi, als 32 anys Urbanisme em va semblar massa gruixut i li vaig demanar una acció més acotada. Després d'un decenni d'inversions costoses de la Generalitat i l'Ajuntament sobre el Barri Vell de Girona, el dinamisme de la rehabilitació i l'economia no acabava d'arrencar perquè la propietat privada i el capital privat no s'afegien al carro. Malgrat les inversions, se seguia despoblant el barri i les botigues tancaven. Vaig acceptar una regidoria de creació expressa per assumir el Barri Vell i fer-ne una gestió integral. Barri Vell i Mercadal. Vaig fer un mandat.

Com valora aquell mandat amb la perspectiva dels anys?

Modestament, vam treballar força. El primer va ser llegir i estudiar un document tan rellevant a Espanya com el Pla Especial del Barri Vell de Girona de 1982. El pla proposava per exemple una escola al sector de les Beates, però ho veia inversemblant i, en canvi, podia fer la funció l'escola Annexa de Les Pedreres, com així ha sigut. En general, el treball del 1991 al 1995 es va basar en dos criteris bàsics.

Vostè dirà...

El primer és fer una acció integral i que les mateixes persones que intervenien en urbanisme sobre les llicències d'obres tinguessin intervenció sobre la policia, la neteja, la relació amb el comerç i les associacions... Això porta una feinada descomunal i potser per això només vaig fer un mandat, però és convenient en un barri d'unes 4.500 persones perquè hi ha molts aspectes de la vida econòmica que tenen a veure amb els sorolls del carrer, amb la percepció de seguretat, el control dels vehicles... Nadal va acceptar que la regidoria tingués veu en tot.

I la segona acció important?

El segon aspecte és que calia seduir, convèncer i persuadir. Avui es creu ingènuament que les idees es generen per acumulació d'opinions populars. Els processos participatius, els llibres blancs, els plans estratègics... Però en aquell moment el gruix de les idees sobre el que convenia fer estava a l'Ajuntament i, en aquest sentit, vull posar en relleu la figura de Joaquim Nadal. Amb voluntat i amb una intel·ligència fora del comú va ajudar a aconseguir que l'Ajuntament dugués la batuta i tingués la capacitat de seduir institucions i convèncer ciutadans. És el procés al revés del que ara està en voga. Les opinions populars mai generen un pensament només per acumulació, tot i que cal la participació de tothom. Les idees efectives es generen per destil·lació, és a dir, per la mateixa acció del pensament. Així va ser com l'Ajuntament va fer de pal de paller de totes les accions impulsades per les associacions i va arrossegar i convèncer els propietaris a realitzar inversions. Cal pensar que hi havia un 30 per cent d'edificis desocupats i un 40 per cent del parc immobiliari estava decrèpit i no s'hi podia anar a viure. La seducció és una tasca difícil però conspícuament política.

Tornaria a la política? Li han proposat?

Sí, és clar. Amb la poca participació política que hi ha, és lògic que et sondegin. En aquest moment no m'interessa especialment. Després d'una participació esporàdica a les llistes de Pasqual Maragall l'any 1999 al Parlament, hi ha hagut quatre formacions que m'han proposat fer de cap de llista municipal o de segon.

De què se sent més satisfet?

Crec que en general la consistència física del Barri Vell s'ha salvat. No és mèrit només nostre. Es va declarar conjunt artístic als anys 1930 i fins i tot s'ha volgut jugar la carta de Patrimoni de la Humanitat de la Unesco, cosa que a mi no m'interessa, perquè significa més sacralització de la vida urbana que revitalització.

Ha millorat el Barri Vell?

El nivell d'activitat econòmica per exercir un paper en la ciutat està millor que abans. Per exemple, el carrer Ballesteries, als anys 1990 en un declivi irrefrenable, s'ha recuperat. Però no a base de negocis molt brillants. Els lloguers eren baixos i ha pogut acollir un tipus de comerç i artesania que passa molt prim en el seu negoci i que se sosté pel turisme i perquè l'anella fluvial des del pont de Sant Fèlix fins a la plaça Catalunya, creada per l'Ajuntament, que volta pel carrer Santa Clara, ha esdevingut un atractiu per a més enllà de Girona.

I la creació o trasllat d'institucions culturals al Barri Vell?

Sí. I va ser molt important l'enorme i fantàstica transformació del Teatre Municipal. Hem perdut pel camí algunes coses. Fernando Lacaba se'n va sortir i va treure l'Audiència. En general s'ha aconseguit frenar la fugida d'habitants del Barri Vell. Els quatre mil i pocs que té ara són si fa no fa els mateixos que tenia als anys 1980. El resultat és positiu. També hi ha hagut un cert retorn o interès de la ciutat pel Barri Vell.

La Catedral ha de ser de pagament?

Ho veig bé, l'entreteniment cultural s'ha de pagar com qualsevol altre entreteniment. Però em manca prou coneixement per donar una resposta més sàvia.

I convertir la Casa Pastors en museu amb la col·lecció Santos Toroella?

En Lacaba es va sortir amb la seva quan ja no hi havia en Nadal. I quan et queda un «mort» als dits i té vàlua patrimonial... la solució automàtica és un museu. Però sembla factible, sobretot si s'aconsegueix lligar amb el Museu d'Història de la Ciutat, massa recòndit, i la col·lecció proposada pot ser embrió de futur. El destí d'equipament és més justificat i inevitable a la Casa Pastors que a l'antic cinema Modern, mancat de valor arquitectònic propi i situat en un sector més apropiat per fer-hi habitatge. No podem sostenir tants equipaments.

I la creació d'un campus universitari al cor de la ciutat monumental?

Aquesta va ser una decisió no explícita del Pla de 1983, però decisió política finament de la UAB, de l'Ajuntament i de la Generalitat uns anys després. Encert absolut. Molt bona qualitat arquitectònica dels projectes. Dona contingut i activitat a grans contenidors de valor patrimonial com les Àligues i Sant Domènec, o a baluernes en decadència com l'edifici del Seminari. Aporta vitalitat poblacional i econòmica al Barri Vell. Genera problemes funcionals per la quantitat de població que encara usa el cotxe privat. Això obstaculitza una part dels objectius del Pla Especial del Barri Vell a l'avui entorn del Campus. No és un problema singular: la UdG ha acabat desfigurant també el que podia ser el campus de Montilivi: l'ha atapeït d'edificis, cotxes i esculleres, amb una actitud més d'El Caire que de Harvard. Queda feina per fer, les complicitats explícites de fa anys s'han esvaït i la UdG ara és més usuària que còmplice.

Tornem al Barri Vell. Vostè sosté que ha de ser un barri normal que serveixi per al lleure, compleixi la funció residencial i tingui activitat econòmica.

I a més ha de ser el talismà identitari dels gironins. Fins a l'arribada de Puigdemont a l'alcaldia el 2011, s'havia intentat comptabilitzar amb equilibri l'activitat econòmica en front d'una idea més banal de lloc de lleure, turisme i festa major. Després, potser perquè aquesta feina havia anat prou bé, l'orientació municipal ha anat més en el sentit de rendibilitzar el Barri Vell com a escenari, com a postal i emblema de la ciutat. A veure, és una actitud plausible, perquè, al final, també has de fer propaganda i foment.

Propaganda com la de l'Exposició de Flors, que l'any 1991 no es va fer, i vostè va contribuir de manera decisiva a la represa.

Sí. La vaig reinventar en forma de dispersió per tot el Barri Vell. Abans es feia en un sol lloc, Sant Pere de Galligants o Sant Domènec. Hi ha hagut moments que me n'he penedit per la presència tan massiva de visitants.

Proposa regular l'afluència de visitants?

Això ja es fa. Si estimem la llibertat, no podem evitar que viatgem pel món. Però hi ha ciutats com Florència que han de posar numerus clausus per decisió de la policia, pel perill que comporta acumular tanta gent. Aquí a Girona també es fa durant l'Exposició de Flors.

Què més proposa?

No podem fer gairebé res. Estem subjectes a la presència molt massiva de visitants al carrer i això produeix una sensació, més psicològica que real, d'usurpació. Hi ha gent que viu o treballa al Barri Vell i se sent expropiada del seu espai públic, però això és una sensació una mica infantil. Aquesta mateixa persona no acceptaria que li impedissin anar a visitar Marràqueix.

Hem de regular el turisme massiu?

Això és retòric. La regulació del turisme depèn dels preus. Hauríem d'aconseguir que el sector privat abandoni la idea de la competència per l'abaratiment de preus.

Està pensant en una puja generalitzada de preus?

Cal apujar preus i cal pagar més bé els treballadors. Un economista rellevant com Miquel Puig diu que el sector turístic català ha d'apujar preus i pagar més bé els treballadors. Jo sostinc que el sector turístic ha d'apujar el cost bàsicament pagant més bé els treballadors i, d'altra banda, l'administració pública ha de posar més taxes. Taxes a l'aparcament, taxes als autocars...

Vol dir abandonar l'actual doctrina de la competència per preu?

La competència purament per preu ha fet i fa que, per exemple, ja no hi hagi tèxtil a Catalunya. Hi hem de pensar. El sector turístic a Catalunya funciona a uns preus massa baixos i d'això en deriva un lumpen proletariat de cambrers, cuiners, escombriaires... Més salaris. La qualitat gastronòmica és bona, en part gràcies a l'Escola d'Hostaleria de Girona.

I regular els pisos turístics?

Un 50 per cent de les llicències d'habitatge turístic de la ciutat de Girona són avui al Barri Vell i Mercadal. No tots aquests habitatges es destinen a ús turístic, però els seus propietaris ho han tramitat per si de cas. L'especulació és una característica econòmica del món immobiliari i hi participa tothom, també dels llogaters. La congelació de lloguers que va fer inicialment amb bona intenció Franco l'any 1964 va condemnar a la ruïna els propietaris i al benestar els llogaters, els quals, després, especulaven i negociaven la cancel·lació dels seus contractes a preus altíssims. La història immobiliària del segle XX dels barris vells d'Espanya és un desastre. És comprensible que les generacions que han heretat intentin aconseguir un cert rendiment.

Què pot fer l'Ajuntament?

L'acció municipal pot regular les característiques d'ús dels apartaments turístics. L'Ajuntament pot evitar que es converteixin en aparthotels espais pensats per a l'habitatge. Hi ha ara mateix més de 300 llicències d'ús turístic a Girona que molts han demanat només per si de cas. Aquestes llicències les concedeix la Generalitat. L'acció municipal sobre l'activitat econòmica és limitada. No es pot decidir sobre què farà el particular amb el seu habitatge, però es pot ajudar a dinamitzar el comerç.

Es pot crear una nova taxa als apartaments i hotels turístics?

Es pot, però cal evitar que sigui un tret al peu i resulti més car gestionar el cobrament de la taxa que la recaptació resultant. Un sistema d'inspecció sobre el que fan els particulars amb el seu habitatge és inviable.