06 de maig de 2019
06.05.2019
Diari de Girona

La darrera mutació de Gina Argemir

Un dels desigs confessables de la cantant i escriptora és veure com s'obren els telenotícies amb alguna informació cultura o artística

06.05.2019 | 10:42
La darrera mutació de Gina Argemir

Ha plogut molt des que va compondre les seves primeres cançons. Amb només 13 anys li sortien temes focos, de molt endins · La seva pròpia evolució vital la induïa a crear així · Ara acaba de treure el seu primer EP amb una banda de músics de raça · Però qui és en realitat Gina Argemir i com ha arribat fins aquí?

Molt abans de ser la Gina actual va ser Gina K, però també Salma W Ferrari o Minski. A Gina Argemir no li ha tremolat el pols en posar-se pseudònims, allunyant-se de l'egolatria que sovint ens absorbeix per no deixar ni rastre de nosaltres mateixos. La música, el teatre i la literatura han estat les seves passions. En la seva etapa com a estudiant, va recórrer Catalunya cantant a les festes majors, actuacions que gravava amb un equip analògic i que mai s'ha atrevit a publicar.

En canvi, sí que va gosar participar en el disc Flamingos d'Enrique Bunbury. L'antic líder dels Héroes del Silencio va publicar el 2004 aquest treball de col·laboracions i Gina K apareixia als crèdits de la cançó Mundo Feliz com a «voz sexy y gato».

Bunbury es va posar en contacte amb ella perquè la seva veu, més sexual que sensual, el va seduir auricularment. Així, la cantant es va adonar del poder que té treballar amb segons qui: alguns que fins aleshores la ignoraven, van començar a buscar-la. De la mateixa manera que quan va passar el moment van tornar a ignorar-la.

El de Bunbury no va ser l'únic disc on va aparèixer. També va col·laborar amb el crític musical Luis Troquel el 2006 a De Benidorm a Benicàssim. Posteriorment, Gina K afirma que «vaig tenir una apagada d'energia» i va prendre's una pausa.

Va aprofitar l'aturada per escriure. Casa seva, al barri barceloní de Gràcia, és plena de papers i reconeix que «soc una mica caòtica». Fa cinc anys va començar la novel·la La Desesperación de los Sentidos, una història d'amor entre una mànager i un músic basc amb lligams amb l'ETA, que finalment no va editar.

Més recent és La Posibilidad, que sí que va veure la llum sota el pseudònim de Minski. És un «puzle autobiogràfic, amb càrrega filosòfica i provocació». Si l'hagués d'escriure ara, ho faria en català com activista de la llengua que és, però en aquell moment «creia que en castellà tenia més possibilitats».

També ha aprofitat els seus estudis de psicologia per escriure un llibre d'autoajuda. Salma W Ferrari va publicar Desenamorarse es fácil si sabes como i, recolzant-se en una base científica de teràpies reals, va «capgirar la tragèdia a base de vitalitat, xispa i humor».

Una artista economista

Però encara no sabem qui és Gina Argemir. «Molta gent no pot guanyar-se la vida escrivint o amb la música, malgrat que sigui interessant allò que creen», explica. De fet, la seva activitat principal és com a economista, responsable de CCOO a Catalunya. Des d'un prisma molt crític, perquè creu que «aquesta societat pateix economicitis»: qualsevol activitat, fins i tot les artístiques, passen pel tub de l'economia, fet que ho acaba pervertint.

Un dels seus desigs confessables és «veure com s'obren els telenotícies amb informació cultural o artística». Si s'assolís, «estaríem en una societat més evolucionada» perquè tant la política com l'economia són espais «molt tancats.»

Per això, Gina Argemir té la necessitat d'expressar-se i crear, manifestacions a través de les quals troba «l'equilibri», una necessitat espiritual que va més enllà dels seus anhels personals.

Reivindica més oportunitats per a tothom i des de tots els punts de vista. El seu propi fill de 14 anys li ha descobert fa poc el seu jo artístic, tal com ha passat amb moltes persones del seu entorn professional. «Jo tenia una altra vida abans que la societat m'obligués, per una qüestió de supervivència, a adaptar-me» diu Argemir.

Ara ha arribat el moment de reivindicar-se, no només ella mateixa, sinó també a la seva generació «per fer la nostra revolució personal, recuperar l'esperit de joventut i rebel·lia». I ha sortit de l'armari, sense pseudònims: ara és Gina Argemir.

Després d'aquesta evolució, la seva obra té més llum, les cançons són més extrovertides. El seu so és pop, amb influències dels 80's i 90's de bandes com Blondie, els The Cure iniciàtics o PJ Harvey, tot i que en directe muta cap a un so més cru i rocker, i la producció d'estudi queda en un segon pla.

La idea inicial era gravar tres temes, però la naturalitat s'ha acabat imposant en un EP de cinc cançons anomenat Roig. S'ha rodejat de gent a qui admira: Joan Pairó, baixista dels Kitsch; el guitarrista Walter Paniagua i Pablo Potenzoni, bateria de XX. Per a Argemir, el més important és que «som gent molt normal, sense egos que ens entorpeixin».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera a Girona

Tots els cinemes de Girona

Tots els cinemes de Girona

Consulta la cartellera a Girona, Salt, Olot, Ripoll, Platja d'Aro i Salt. Tot el cinema de Girona