Text: Daniel J. Meyer. Direcció: Montse Rodríguez Clusella. Repartiment: Albert Salazar. Sala la Planeta. 3 de maig.
No deixa el mòbil ni un instant, és skater, de tant en tant fuma algun porro amb els amics i escolta i balla hip-hop. I fins aquí arriben els estereotips que acompanyen en Carlos, l'adolescent de 15 anys que protagonitza la revelació teatral de l'any, A.K.A, i que mesos després de causar sensació als premis Butaca ha exhaurit entrades a la sala la Planeta de Girona aquest cap de setmana.
No és un rebel, no està rebotat per la vida ni odia els seus pares. «Soc feliç, no em puc queixar de gairebé res», diu a l'inici d'uns 75 minuts de vertigen que atrapen i que han convençut, i molt, el públic més jove. En Carlos és un nano normal, ni perfecte ni perdut, però va al psicòleg per aquesta dèria que té d'anar amb la caputxa sempre posada per amagar un aspecte «moro», diu, que no es correspon amb com se sent -«no tinc problemes d'adaptació, soc d'aquí... em sento d'aquí!», repeteix- ni amb l'aparença dels seus pares, una catalana i un murcià que el van adoptar fa anys. Quan es treu la caputxa, el seu món s'esparraca i ell es torna vulnerable, queda a l'abast d'una societat racista i xenòfoba, capaç de tot per fer prevaldre els seus prejudicis.
El text de Daniel J. Meyer juga amb el llenguatge juvenil -els col·loquialismes, l'al·lusió a les xarxes i les emoticones són constants- per construir un àgil monòleg que reprodueix la muntanya russa de les emocions de l'adolescència, aquí dutes fins a una situació extrema (i una premissa molt espinosa) que marcarà per sempre la vida d'en Carlos.
La posada en escena de Montse Rodríguez contribueix al ritme frenètic de tot plegat, en un espai escènic que evoca l'habitació del jove i amb no gaires més estris que una lleixa, una cadira, un equip de música i un bon joc de llums, l'intèrpret (un Albert Salazar extraordinari) s'hi deixa la pell i salta, fa la vertical, riu, plora i transmet amb passió l'evolució d'un personatge que, en trencar l'ou, va de la il·lusió del primer amor al desengany més inesperat.
Si l'adolescència ja és de per si un tobogan de sentiments per trobar el teu foradet al món, encara ho és més, diu A.K.A., quan hi ha un desajust entre qui ets sota la caputxa i el que la gent creu que ets quan te la treus. El tòpic diu que la joventut tard o d'hora se sol curar, però l'odi cap a tot el que és diferent, per desgràcia, no s'extingeix mai del tot.
