«Només les col·leccions de grans artistes com Rubens, Bernini, Velázquez i Mengs han estat estudiades en profunditat. No obstant això, altres artistes van reunir algunes de les col·leccions més importants del seu temps». Amb aquestes paraules va introduir ahir Ana Diéguez-Rodríguez, directora de l'Institut Moll-Centre d'Investigació de Pintura Flamenca, el congrés internacional Els artistes com col·leccionistes: models i variants. Des de l'Edat Moderna a el segle XIX, organitzat per l'Institut Moll i la Fundació Universitària Espanyola, que se celebra a la seu d'aquesta última institució, a Madrid. Una reunió científica en què participen investigadors procedents de tot Espanya, Estats Units, Regne Unit, Bèlgica, República Txeca i Polònia, que permet albirar la rellevància d'aquestes col·leccions, tant d'obres i objectes artístics com de llibres, van tenir en aquells creadors que les van reunir i, també, en els seus deixebles i seguidors.
L'enfocament del congrés resulta, en certa manera, disruptiu, ja que la Història de l'Art ha posat l'accent, tradicionalment, en les col·leccions reunides per les Cases Reials i la noblesa, sense prestar massa atenció a les que van atresorar els artistes, llevat en casos molt concrets com els ressenyats per Ana Diéguez, que codirigeix el congrés juntament amb Ángel Rodríguez Rebollo. Però aquesta innovadora orientació es revela, després de la primera de les dues jornades del congrés, com una font ingent de coneixement sobre els propis artistes i la manera en què es transmeten determinades variants iconogràfiques i estètiques.
Alfonso R. G. de Ceballos, acadèmic de San Fernando i patró de la Fundació Universitària Espanyola, va perfilar el potencial d'aquest enfocament ja en la conferència marc, que va dedicar a una figura major de l'art espanyol: Alonso Cano. Durant la ponència, Ceballos va revelar com el versàtil «Miquel Àngel espanyol» va adquirir gran quantitat de dibuixos i estampes, arribant en molts casos a les subhastes de béns d'artistes morts, com Francisco López Caro, condeixeble seu i de Diego Velázquez al taller de Francisco Pacheco.
Però el més rellevant és que Alonso Cano feia servir posteriorment aquestes imatges com a inspiració per a les seves pròpies obres, com succeeix sense anar més lluny amb la seva superba Verge amb el nen que es conserva al Museu del Prado, i la composició de la qual remet a una estampa de Dürer. «Cano mai devia pintar, i potser menys esculpir, sense usar estampes. Fecundava així la seva fantasia perquè pogués donar a llum la seva pròpia obra», va precisar Ceballos.
Seguint l'estela marcada per Ceballos, els diferents ponents d'aquesta primera jornada van desgranar la influència d'aquesta vocació col·leccionista en artistes com Vicente Carducho i en moviments com els Prerrafaelites, a més d'explicar l'extraordinària dispersió que van aconseguir algunes d'aquestes col·leccions.
És el cas, per exemple, del formidable conjunt de dibuixos i estampes reunit per Francisco Solís, els fons del qual, tal com han estudiat Ángel Rodríguez Rebollo i Isabel García Toraño (Biblioteca Nacional d'Espanya), va acabar nodrint els fons de rellevants institucions nacionals, però també centres forans com la National Gallery de Londres, The Hispanic Society of America (amb seu a Nova York) o el Museu J. Paul Getty de Los Angeles.
Lamentablement, bona part d'aquestes col·leccions no ha arribat fins als nostres dies. Un grup important dels dibuixos reunits per Solís va acabar en mans de Gaspar Melchor de Jovellanos, qui els va adquirir assessorat per Ceán Bermúdez i posteriorment els va llegar, encara en vida, al seu estimat Reial Institut Asturià de Nàutica i Minerologia. Allí van romandre fins que, a la Guerra Civil, van ser destruïts, quedant només unes fotos que donen mostra de la seva riquesa.
Per la seva banda, Alonso Cano va deixar el gruix de la seva col·lecció a València, on es va refugiar després de ser acusat de l'assassinat de la seva dona. Ara, aquests fons, i la seva rellevància, surten de nou a la llum gràcies a la feina dels investigadors.
