Woody Allen, els secrets de l'estat d'un creador

Llavors, val la pena llegir el seu llibre? Sí, és clar. Perquè en el seu voluntari i molt entretingut desordre acumulatiu (fa la sensació, com en les pel·lícules més fluixes d'Allen, que ha reunit despreocupadament notes acumulades sense molestar-se a donar-li una forma més sòlida i treballada) sorgeixen amb força freqüència els brots d'humor corrosiu i autocrític, les pinzellades descriptives que amb una frase ens estalvien pàgines senceres, els detalls de la seva vida que ajuden a entendre millor la seva obra pel que tenen d'influència i conseqüències. Els seus eloqüents replecs.

Serveixi com a exemple la desconcertant dedicatòria a la seva dona: «Per a Soon-Yi, la millor. La tenia menjant de la meva mà i llavors vaig notar que el meu braç havia desaparegut». És clar, és humor, i és amor, però resulta impossible no alçar les celles davant d'una imatge que recorda més una mascota que una parella. Sabem que la publicació del llibre va ser conflictiva després que Ronan Farrow, fill de Mia Farrow i Woody Allen, protestés contra Hachette i l'editorial es fes enrere. En va adquirir els drets un altre segell i les pàgines van veure la llum sense que la tinta hagi ampliat l'embolic de rumors de ruptura que ja ens sabem de memòria. Als seus 84 anys, el premi Príncep d'Astúries que el va plantar a Hollywood quan li van donar un Oscar per Annie Hall insisteix a treure pes polític o intel·lectual a la seva carrera (diu que no «entenc la majoria dels poemes que no comencen amb 'Les roses són vermelles, les violetes són blaves'», ja està, i s'esforça per donar una imatge seva de quan era jove més aviat atlètica) i intenta incorporar al seu llibre el terreny de les seves cintes més lleugeres i sentimentals que no les més serioses i saberudes, tan influïdes per Ingmar Bergman. És per aquest motiu pel qual el personatge amb què més s'identifica és la Cecília de La rosa porpra del Caire, la somiadora que dedica la major part del seu temps a contemplar una pantalla. Que hi viu.

A diferència del que passava a molts dels seus guions, i que exposava amb freqüència per una veu en off tragicòmica, Allen no s'estén aquí amb les seves manies o aversions. Com a molt, confessa que l'intimida compartir esdeveniments socials (d'aquí el seu rebuig inicial a acudir a l'Oviedo que li va fer estàtua de selfie, encara que després se'n va anar encantat per un dinar amb el seu adorat Arthur Miller, amb qui va coincidir que «la vida no té sentit») o compartir lavabo. De neuròtic, res, i té el cos lliure de qualsevol substància addictiva. Excepte el treball. A la gent li feien gràcia les seves desgràcies d'attrezzo i les va convertir en senyal d'identitat. No sembla, doncs, l'autoretrat d'algú que a la pantalla es dibuixa com algú que tartamudeja, és insegur i fracassa amb estrèpit en les seves missions amoroses. No per casualitat les seves dues millors pel·lícules, Marits i mullers i Delictes i faltes, mostren un personatge que entre bromes i veres avança per l'embolic de les seves relacions amb una barreja brutalment sincera de gravetat i lleugeresa. Allen repeteix que es retreu no haver fet una obra mestra fins a la data i redueix la seva llarga carrera a la bona sort del jugador de daus (la pilota, com a Match Point, cau de la banda que l'afavoreix). No hi ha històries d'aprenentatge professional carregades de ressonàncies èpiques o lliçons dures. I és en els primers capítols on més brilla el talent d'Allen per oferir un relat vívid i veraç de la seva família (de l'estil Dies de ràdio) i la seva infància. Contradient el seu rebuig a l'etiqueta d'intel·lectual que li endossen, el cineasta nascut com a Allan Konigsberg cita Holden (el protagonista d'El vigilant en el camp de sègol) abans de llançar-se a una brillant evocació de la seva infantesa a Brooklyn, en una casa sense llibres on la ràdio no callava mai omplint l'atmosfera amb la música de Cole Porter, George Gershwin i Billie Holiday (la seva futura passió pel jazz procedeix d'aquí), amb protagonisme gens melindrós dels seus pares (tan diferents) i parant-se en detalls que componen una imatge gairebé cinematogràfica d'aquells anys. Del seu pare en va heretar la deshonestedat en el joc, o l'engany, confessa, la qual cosa coincideix amb les seves passions de l'època: la màgia, els trucs de cartes, el pòquer amb trampes. Molt aviat va començar a treure punta al seu enginy estajanovista i amb 18 ja guanyava més diners fent riure que els seus dos pares junts. Li resultava fàcil. Potser massa.

Les seves relacions amb les dones ocupen una part rellevant encara que poc reveladora del llibre. «Sempre està flirtejant amb les noies», va dir la mestra a la mare de Woody després d'enxampar-lo petonejant-ne una en un armari. Diane Keaton (i les seves germanes Robin i Dory), Mia Farrow (que representava d'alguna manera la reialesa de Hollywood que fascinava el nen Woody) van ser històries llargues, mentre que per les relacions efímeres passa de puntetes i se centra en les que es van perllongar (dones d'edat semblant a la seva, allunyant la imatge que es dona d'ell com un home obsessionat amb les noies molt més joves, com els seus personatges en algunes pel·lícules). Als 20 anys es va casar amb Harlene Rosen, estudiant de Filosofia, i va reincidir amb un segon matrimoni amb Louise Lasser, una dona diguem... bellament complexa. Sospitosament semblant a la Zelda estimada per Scott Fitzgerald. Després, el tsunami creatiu i sentimental de Mia Farrow. I tot va canviar. Acusacions, investigacions, denúncies, atacs i defenses.

I Soon-Yi, és clar. I què hi ha del llegat, Woody? «Més que viure en els cors i en les ments del públic, prefereixo seguir vivint a casa meva». Al selecte Upper East Side de Manhattan. Amb la seva màquina d'escriure Olympia que té des dels 16 anys. Encara no sap canviar la cinta. D'això se n'ocupa Soon-Yi.