o vull anar al parc, estic millor aquí, a casa, amb el coronavirus», deia dijous Albert Pla tot posant-se a la pell del nen que protagonitza Miedo, el seu últim espectacle. Una barreja de música i teatre, la proposta es va estrenar fa dos anys a Argentina i ha trepitjat escenaris d'arreu del país. L'última parada va ser al Festival Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, on Pla va aprofitar per introduir-hi l'element de la pandèmia, encara que fos de manera subtil.

L'infant protagonista, però, va creixent. De la seva mà, l'espectador va viatjant a través de les pors que l'acompanyen al llarg de la seva vida, fins a morir. Algunes d'aquestes pors parteixen d'elements comuns, com el Ratoncito Pérez, que Pla converteix en una rata gegant i sanguinolenta, o els personatges del circ, que sempre han anat lligats a la temàtica del terror i als qui el protagonista acabarà calant foc. N'hi ha de més profundes, però. Miedo també són els pares, que s'enfaden perquè el petit Albert deixa la casa feta un nyap i, quan no s'enfaden, també (perquè, ja de bon humor, decideixen explicar-li contes que encara li fan més por). Uns pares que l'acabaran abandonant, fins a retrobar-se de nou en un hospital quan el fill surt malparat d'un accident. És aquí quan Pla introdueix un dels clímax de l'espectacle: salta de la pell del jove a la de la mare i fa un monòleg hilarant, els espectadors del Guíxols Arena no van poder estar-se de riure sense miraments, on es carrega de ple la imatge popular de la mare tendra i afectuosa. «Vaig a buscar un gintònic. Més et val estar aquí quan torni perquè si no t'enterraré jo».

Però deixant de banda el fil argumental que va teixint Pla, cada cop menys nítid, Miedo també és la banda sonora que ha confeccionat Raül Refree i que, malgrat sonés en playback, en duia el seu segell clarament imprès. L'element més impactant, però, són els efectes visuals de l'equip de Nueveojos i els dibuixos de Mondongo. Muntanyes russes que baixen en picat, jardins bucòlics que de cop esdevenen boscos monstruosos i fins i tot una galeria d'art que va tornant-se més petita i claustrofòbica, fins a gairebé aixafar el protagonista. Parlant de la por que li genera l'art contemporani, Pla no va desaprofitar fer ús de l'actualitat i va afegir un quadre de Joan Carles I. No va mullar-se gaire: «Aquest sí que fa por».

Pla ho fa tot a la seva manera, fins i tot sortir d'un escenari. Després de l'escena final i ja amb els crèdits que rodaven per la pantalla, l'actor va sortir vestit de carrer, va saltar a la platea i se'n va anar per la porta del públic entre aplaudiments. Només ho podia fer ell.