Per fi podré fer un veritable personatge», sentencia un actor ambiciós, condescendent, poc empàtic i amb una gran superioritat moral sobre la resta del món, que rep l´encàrrec de posar-se a la pell del Ricard III de Shakespeare. «M´ho mereixo», insisteix el protagonista d´Història d´un senglar (o alguna cosa de Ricard), interpretat per un espectacular Joan Carreras en el seu primer monòleg, un divertit i mordaç text del dramaturg uruguaià Gabriel Calderón que divendres va estrenar (i enlluernar) al Teatre de Salt dins la programació de Temporada Alta.

S´inspira molt lliurement en la peça shakespeariana per crear un muntatge que no només parla del sanguinari monarca, sinó també del teatre. La set de poder del rei deforme troba un mirall en la fam de fama de l´intèrpret, que menysprea els seus companys -«són actors secundaris de les seves pròpies vides»-, del director de l´obra i fins tot d´un públic a qui creu semianalfabet. El que podria ser una mena de bufó histriònic i desfassat, però, és un gran personatge que agafa volada gràcies a Carreras: ell sol es maquilla, canvia el to i les veus per transmutar-se en Ricard, però també en la resta de la companyia i fins i tot la vella reina, com en el teatre isabelí, per narrar en paral·lel l´obra del bard i el procés de creació de l´espectacle.

Una escenografia de la Closca que és alhora el tron reial i les bambolines del teatre és l´escenari en què, en setanta minuts, s´esbudella, des de la mirada envejosa i sarcàstica del protagonista, la professió teatral per acabar reivindicant, contra totes les adversitats, el món de l´escena.

Si ni Shakespeare es va rendir després de dos anys de teatres tancats per la pesta, per què ho hauríem de fer nosaltres i renunciar a una meravella com aquesta? Perquè, què carai, Carreras es mereixa un personatge així, però l´espectador també.