El títol és llarg, el metratge concís i tot plegat respira la veritat de la famosa sentència hipocràtica ars longa, vita brevis (l'aprenentatge és llarg i la vida breu). El director i autor Àlex Rigola, l'actriu Alba Pujol i l'actor gironí Pep Cruz van estrenar al Teatre de Salt, dins el festival Temporada Alta de l'any passat, una peça teatral sobre la vida i la mort que amb la pandèmia ha agafat un relleu del tot inesperat.

L'espectacle, una coproducció del festival gironí, va passar pels escenaris barcelonins a principis d'any i ara, després d'haver rebut el Premi Butaca a Millor Espectacle de Petit Format, Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers fa gira per Catalunya en escenaris com Manresa o Vilanova i la Geltrú per exhibir la força que ja ha convençut els espectadors de Catalunya i Madrid.

Han fet estada a la Beckett i al Poliorama, han anat a Madrid i han girat per Catalunya. Han pogut fer teatre, malgrat tot, i això és l'important.

No, t'equivoques, l'important és que continuem vius. Per edat i patologies prèvies, jo soc població de súper risc, i no m'ha passat res.

Té raó, certament. Aquests dies es comunicava que s'ha hagut de suspendre l'espectacle Les tres germanes del Lliure per un positiu a l'equip tècnic. Es cuida molt?

El truc és fer obres de dos o tres actors com a màxim. És una qüestió de supervivència. Em van proposar fer La nit de la iguana al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), i vaig haver de refusar: dotze actors, vuit tècnics, sis de producció, tres de publicitat, cinc escenògrafs... cinquanta persones. Segur que la palmaria. Jo ara faig un eslàlom vital esquivant la parca.

El muntatge teatral ens presenta una filla que parla amb el seu pare, afectat d'una malaltia terminal. La filla és, a la realitat i en la ficció, l'Alba Pujol, i vostè la figura paterna que, sense citar-lo pel nom, és el pare d'ella. Tot plegat la fa una obra molt especial?

Jo, a l'inici, tenia un cert rebuig: una obra sobre la mort... si havia de ser morbosa o sentimental, no m'interessava. En Rigola va saber que el pare de l'Alba es moria i l'obra reflecteix les converses que van mantenir ells dos. Però a mi, l'Àlex, no em va deixar conèixer el Jaume, un home culte, amb molt sentit de l'humor.

Per què?

Una ximpleria del director, es deuria pensar que no soc prou bo i no volia que copiés la personalitat d'en Jaume. No li ho perdonaré. El curiós del tema és que a l'estrena a Salt, durant el Temporada Alta, van venir amics i familiars a veure'ns i em deien que m'assemblava molt a en Jaume... amb qui només vam intercanviar algunes notes de veu de WhatsApp. Suposo que el fet de ser la mateixa generació, ell d'Olot i jo de Girona... fa que hi hagués aquestes coincidències.

Per l'Alba Pujol devia ser emotiu.

Ella flipava: em mirava i deia «veig el meu pare». I això que, a l'estrena, qui es va trencar primer vaig ser jo i vaig haver de parar un moment. Per a ella ha estat una manera molt bona de passar el dol amb un comiat llarg.

Ens costa parlar de la mort?

A Occident, molt. Però l'obra també parla de vida, i molta gent, que amb la pandèmia ha tingut morts que no tocaven, surt de l'obra amb menys por de parlar de la mort.