Els últims 14 mesos han estat per al cinema, com per a tota la resta, una anomalia. Es desconeixen encara les seqüeles que deixarà en aquest sector cultural, artístic, industrial i comercial la pandèmia; si els maldecaps que han sofert en l'últim any cineastes i cinèfils, exhibidors i qualsevol que identifica les pel·lícules amb una sala a les fosques i una experiència compartida, han arribat per a quedar-se; si el viscut en aquests mesos de confinament, amb les plataformes com a taula de salvació, reforçarà el paper fonamental d'aquestes en la producció i sobretot consum de l'audiovisual i formarà part ineludible i pot ser que central en la tan portada i portada «nova normalitat». De moment, en qualsevol cas, hi ha una cosa segura: encara que sigui amb dos mesos de retard sobre el seu calendari habitual i havent fet excepcions a les seves rigoroses normes sobre dates i llocs d'estrena, avui diumenge hi ha Oscars.
Seran diferents però són també iguals, fills d'una Acadèmia de Hollywood que ha emprès des de fa uns anys i forçada per les crítiques i la realitat un procés de reinvenció i obertura per mirar de reflectir més la diversitat al davant i al darrere de les càmeres, una institució on l'equilibri entre consideracions artístiques i polítiques es mou en una delicada balança que mai se sap bé de quin costat acabarà inclinant-se, encara que a vegades tots dos coincideixen. I, sobretot, es respira a Los Angeles una ànsia per trencar les rigideses del confinament, per treure màscares i propagar un altre virus: el de la celebració del cinema i de les pel·lícules, aquesta vegada més petites que grans, encara que només parlant en termes de pressupostos.
La història pica amb força a la porta d'aquests Oscars. Ho fa sobretot de la mà de Chloé Zhao, la directora nascuda a Pequín que personalment apareix en quatre de les sis nominacions (pel·lícula, direcció, guió adaptat i muntatge) de Nomadland, clara favorita en aquesta 93a edició encara que numèricament arribi superada per les deu candidatures de Mank. Perquè Zhao està destinada a convertir-se en la segona dona després de Kathryn Bigelow a emportar-se l'estatueta de direcció, per la qual també competeix Emerald Fennell amb Una joven prometedora, en dura lluita en categoria de guió adaptat amb la col·laboració de Florian Zeller amb Christopher Hampton per a El padre, un dels títols que, com Minari, ha cobrat força en la recta final de la campanya.
Nou de vint no són blancs
La història pica també amb força a la porta d'aquests Oscars en les categories d'interpretació, on nou dels vint nominats no són blancs i, en molts casos, com en el de la veterana actriu sud-coreana Youn Yuh-jung o el del mort Chadwick Boseman i el de Daniel Kaluuya, favorits. Amb Viola Davis i Andra Day lluitant descarnadament amb Frances McDormand i Carey Muligan, podria repetir-se el ple de quatre actors de color que per primera vegada es va donar en els premis del Sindicat d'Actors dels Estats Units, cosa més que possible quan els intèrprets conformen el major grup entre els prop de 9.000 acadèmics amb dret a vot.
Són aquests, no obstant això i també, uns Oscars cridats a les sorpreses. I no hi ha qui aposti, per exemple, contra Soul en categoria d'animació o en banda sonora, qui posi en dubte que Sound of metall guanyarà, merescudament, en la flamant nova categoria que ha unit muntatge i edició de so o que La madre del blues triomfarà en maquillatge i perruqueria, portant fins a l'estatueta a l'espanyol Sergio López-Rivera. En moltes categories, no obstant això, hi ha tanta qualitat com incertesa.
Arriben els Oscars també sense el seu precursor habitual de festes que reguen Los Angeles de glamur i sota les ombres d'una desafecció cada vegada més palpable de les audiències per gales televisives d'aquest tipus, com bé saben els Globus d'Or o els Grammy, que han vist caure enguany un 50% els seus espectadors. I contra aquestes mancances i reptes estan lluitant els productors de la cerimònia, entre els quals hi ha Steven Soderbergh, que s'han compromès amb una celebració del cinema en tota regla.
Les càmeres de la gala, per exemple, rodaran en els cinematogràfics 24 fotogrames per segon i no en els 30 habituals de la televisió. Encara que les crítiques al veto inicial a qualsevol intervenció per Zoom s'ha solucionat habilitant un escenari al Regne Unit i 20 connexions per satèl·lit amb altres llocs del món on hi ha nominats, l'epicentre serà Los Angeles, on candidats, presentadors i els seus corresponents «més un» es repartiran entre el Teatre Dolby i un nou escenari a Union Station.
Soderbergh ha promès que només el primer minut de la gala «farà tremolar els genolls». «Volem que la gent reconstrueixi la seva relació amb anar al cinema», ha dit. I potser els Oscar no són el que assolirà aquesta meta, però tant de bo hi contribueixin. De moment, hi ha bon cinema per celebrar.
