La inclassificable Duaita Prats, periodista, pintora, escultora i qui sap quantes coses més, ha publicat el «Diccionari de records d’una xava garrotxina», on a més de recuperar paraules de l’oblit, fa un viatge emocional als records de la seva vida, sempre entre la Garrotxa i Barcelona.

Estic parlant amb una xava?

Està parlant amb una xava garrotxina.

I això com es menja?

Vaig néixer a Olot, de mare del Mallol (Vall d’en Bas) i pare de Barcelona, i als dos anys vaig anar a viure a Barcelona. La meva vida ha sigut tot de trajectes entre Barcelona i la Garrotxa. Són dos conceptes que no puc separar, es menja així.

Com encaixa una dona moderna en lloc tan conservador com la Garrotxa?

Ostres, ostres. (riu). Hi ha coses que em costen molt. Per una banda tinc la Garrotxa que és la meva Arcàdia, la dels meus records, que és la que ha inspirat el llibre. Després hi ha la Garrotxa en la que estic vivint des de fa tres anys, i reconec que a l’Olot actual, em costa encaixar-hi. És una ciutat que sovint sembla que s’hagi encallat en el provincianisme.

Miri que a Olot llegiran això... 

Ja sé que me l’estic jugant, ja ho sé. Olot ho té tot per ser la ciutat ideal. Tot. El que falta és que treballi per ser-ho.

Digui’m alguna paraula a reivindicar.

N’hi diré unes quantes. Devesseli, és un devessall, una pluja molt gran. Didorta, una planta que penja com una corda, al mig del bosc. Ah, i estimberri: un cingle perillós. O bei, que és com un punt de fuga mental

A mi m’agrada «vivales».

Al diccionari he posat uns quants, castellanismes però aquest no. És una paraula maca. És que jo estimo les paraules, són elles les que m’han demanat a crits que, sisplau, les salvés. N’hi ha un piló, que han de ser salvades, que estan en perill d’extinció. Les he rescatat de la meva pròpia memòria, no he anat enlloc més.

Al llibre, amb l’excusa de les paraules parla de la seva vida. No amaga ni relacions sentimentals, sense pudor.

Quan m’hi poso, m’hi poso.

I jo ho agraeixo com a lector. 

He volgut ser honesta i, cert, també agosarada. Ho trobava necessari, perquè amb el rescat d’una paraula sorgien les vivències que porta associades. Tal com rajava la paraula, rajava el record. No he amagat experiències personals, i això que algunes són bastant dures.

I curioses, com la de la Gala.

He, he, sí, vaig compartir amic amb ella. Un dels meus primers xicots era un dels amics que la Gala s’enduia a Púbol.

Intueixo que a la vida s’ho ha passat bé.

He tingut una vida variada, i encara procuro tenir-la, no sóc tan gran.

Lluny de mi insinuar tal cosa.

A la vida no he seguit una sola línia i m’he quedat amb ella, sinó que m’he diversificat en molts àmbits, i en tots ells m’hi he capbussat.

Mentre altres noies duien a la seva habitació pòsters d‘artistes, vostè s’hi enduia els artistes en carn i ossos.

(Riu) Sí, això m’ho han portat les meves feines, que han tingut a veure amb la imatge i la comunicació, o amb l’art. Això m’ha dut a conèixer persones, i algunes d’aquestes han sigut famoses, i amb algunes hi he tingut certa relació. Potser perquè sóc molt poc reverent amb les persones famoses; la vàlua s’ha de demostrar.

De què es penedeix?

De res. Però no per supèrbia, sinó perquè sovint ens penedim del que hem fet, però des de la persona que som ara. Però quan ho vam fer, hi havia un perquè. Potser ara faria algunes coses diferents, però quan les vaig fer, va ser per un motiu.