No van passar ni trenta segons, però ells ja ho van aconseguir. El públic reunit diumenge a la Ciutadella de Roses ja tremolava d’emoció. Començar un concert d’Oques Grasses cantant Elefants, una cançó que convida a superar les pors des de la saviesa i no des del tòpic moralista, va fer aixecar tothom de la cadira. Perquè el públic necessitava aquella medicina que cura cors tristos i cansats. Però, ei! Les mascaretes no van caure ni un moment, tothom seguia al seu lloc i en l’ambient es podia percebre un pacte tàcit: ens portarem bé, però deixeu-nos viure aquest moment, perquè serà màgic.

Van haver de passar sis cançons -una barreja explosiva del disc nou A tope amb la vida i de l’anterior Fans del sol- perquè el vocalista es dirigís al públic. Però a partir d’aquell moment ja no va deixar de fer-ho. Una de les particularitats del concert era que el seu trompetista no va poder-hi ser -pel motiu repetitiu de l’últim any- i al seu lloc va venir la Berta, que el públic va rebre amb un gran aplaudiment.

La lluna anava sortint i voleiava pel cel vestida de taronja, com si formés part de l’atrezzo del grup. I en un paratge tan inspirador com la Ciutadella, no podia haver sigut més oportuna.

Havien cantat Bancals, una cançó que va permetre al públic poder-se desfogar cridant a ple pulmó «a la merda tot!» sense que ningú s’ofengués. Llavors va arribar el torn d’una de les cançons més delirants i dalinianes del grup: John Brown. I el públic la va poder gaudir dues vegades -amb coreografia inclosa- gràcies al fet que el grup va convidar una noia del públic a pujar a l’escenari a cantar-la.

No tot va ser explosiu. També hi va haver el moment emotiu quan va tocar el torn de La gent que estimo. Mòbils amunt i nusos a la gola. Entre la Ciutadella, la lluna i la música, només es podia pensar en com d’adient n’és, el títol del nou disc. Gaudim la vida, fem-los cas.