Sobre l'escenari, en Pau Vinyals es posa la disfressa de Spiderman que el protegia de tot quan era petit, i alhora, es despulla fins a deixar al descobert un cadàver a l'armari, un tabú familiar. Cada casa amaga un secret i el de l'actor de Ravós del Terri és el passat franquista de l'avi, un macguffin que li serveix de trampolí per interpel·lar-se sobre la família, les pors pròpies i alienes, la vulnerabilitat i allò que es vol amagar. Ho fa des de El gegant del pi, una autoficció que va néixer com a peça de radioteatre per al Lliure durant el confinament i que ara ha dut a escena de la mà de La Planeta i els teatres de Lloret, Banyoles i Figueres.
L'aliança ha permès bastir un espectacle molt honest, perquè sota el vestit de superheroi, l'autor i intèrpret s'exposa al màxim i això s'agraeix. Com s'entoma el llegat dels dolents o si la ideologia canvia els records d'un avi que estimava els néts són alguns dels interrogants que ressonen a la platea.
Destaca, a més de la feinada de Vinyals (també codirector juntament amb Júlia Barceló), l'espai sonor d'Arnau Vallvé, que va de Masiel i Jeanette a la música de missa per teixir un batibull emocional de passat i present. Tot plegat per treure de dins cap a fora una qüestió tan íntima i personal que en el fons ens interroga a tots: fins a on estaríem disposats a arribar per defensar els nostres privilegis?
