Aquest diumenge la violinista Olvido Lanza i el pianista Juan Esteban Cuacci formaran equip al Sunset Jazz Club de Girona, per retre homenatge a Astor Piazzola, renovador i llegenda del tango argentí, en el centenari del seu naixement
Piazzola va compondre «Oblivion», que significa «oblit». Estava predestinada a trobar-se amb aquest compositor, Olvido?
(Riallada) És que és un nom que dóna per molt, es fa servir molt en música i literatura: l’oblit, el olvido...
Vostè oblida?
Tinc molta memòria, recordo les coses importants, almenys que les que van ser importants per mi. M’agrada recordar.
Parla, el violí?
El violí m’ha dit moltes coses, m’acompanya des que era una nena. Hem crescut junts, ens ha passat de tot... tenim un vincle molt íntim. I tant que parla. I m’ha donat tot un camí d’aventura.
Continua essent un món molt masculí, el del violí i el de la música clàssica?
El món en general, la vida, és tant per a homes com per a dones. Tots som humans, la vida és per tots, i a tots ens ofereix el que té. No m’aturo a pensar si la música és un món d’homes o de dones, la música és per a tothom que vulgui disfrutar-la.
El violí pot substituir el bandoneó, que és l’instrument tanguista?
Res substitueix res. Al cap i a la fi, tant el violí com el bandoneó són dos instruments molt solistes, en el tango. El que compta és com sents el tango quan el toques.
El tango és amargura?
La vida és un tango (riu).
Això també.
El tango és passió, és vida. Al tango hi cap tot: el dolor, l’alegria, la passió... tot. Quan escolto un tango, escolto passió, allà.
Hi ha una lletra de Piazzola que diu que «ser libre no se compra, ni es dádiva o favor»
Doncs té tota la raó, la llibertat no es compra. Llibertat és una paraula que en si mateixa conté tot un món. La llibertat ni es compra ni es ven, se l’ha de guanyar cadascú. Llibertat és també actuar en cada moment de la millor forma, no només per a un mateix, sinó també per als altres.
Ara que, també té una altra lletra que diu, atenció: «sé que con mucha plata uno vale mucho más»
He, he, això també ho va dir en Piazzola?
Bé, ho diu un tango que va compondre.
Suposo que depèn molt de l’àpoca. Però lamentablement, sembla que sí, que en aquesta societat vals molt més si tens diners. Ho sembla i és així. Però això depèn de si un vol ser o vol tenir.
En Xavier Cugat, que també era un virtuós del violí, va preferir dedicar-se a guanyar diners. En canvi vostè opta per la música clàssica, deu preferir ser a tenir.
A mi m’agradaria tenir l’abundància en tots els nivells, tant en el material com en l’espiritual. Ja ho veu, m’agrada l’equilibri (riallada). El que està clar és que no em regeixo exclusivament per les coses materials. En absolut. Si m’hagués mogut pel material, segurament estaria en un altre lloc. Però no està renyida una cosa amb l’altra, l’important és com vius i quina consciència tens davant de tot.
Potser ara seria cantant de reggaeton.
He, he, potser sí. Tenir diners no és dolent, si els saps usar. Al final, tot es redueix a com ho gestionem tot. Si sabem combinar el poder intern i l’extern, podem fer coses meravelloses.
