«Massa sovint no som conscients d’allò que realment té valor»

Tot i tenir molt, sovint pensem que tenim massa poc?

No veiem que realment ho tenim tot. Massa sovint no som conscients d’allò que realment té valor. Per tant, si considerem que tenim poc és, tal vegada, perquè estem una mica desconnectats de nosaltres mateixos i d’allò que la vida ens pot oferir.

Amb salut, amor i música podem dir que ho tenim tot?

Sí. Salut, amor cap a tu i el teu entorn i música per celebrar-ho. Em sembla perfecte.

Al disc hi trobem diverses referències, entre elles, una a la seva recent paternitat. A Pina canta «I ara pintes un sol que brilla. I ara guixes la taula antiga...». Pensava en les seves filles quan va escriure la lletra?

Sí. Veus a la nena corrent per casa, rient i amagant-se rere les cortines i penses «ostres, quina felicitat». Aquesta és una cançó que pot servir de consell. Com per dir «guarda’t aquesta felicitat en una petita càpsula perquè la vida és llarga i hi haurà moments en els quals t’anirà molt bé».

Què van significar els sis concerts de Respira?

Va ser una experiència molt bonica perquè ens va permetre reconnectar amb el públic després de tant de temps, retrobar-nos, posar-nos al dia i ensenyar per primer cop les noves cançons. Va ser com si el públic hagués vingut a casa, l’hagués fet seure al sofà i hagués premut el «play». Les cançons en el fons eren una excusa per trobar-nos en un marc incomparable. Va ser una experiència molt divertida i va servir per dir-los «ens veiem aviat. Quan pugueu escoltar el disc i aprendre les cançons de memòria ja vindreu a cantar-les plegats».

Ara podem dir que Joan Dausà ha tornat per quedar-se?

Va haver-hi un moment d’impàs, després del disc On seràs demà, en el qual vaig reflexionar sobre quins camins havia de prendre. Havia descobert que podia viure de la música i es tractava de decidir si volia o no. A partir d’Ara som gegants, la decisió ja estava presa. Seguiré fent música i discos i crec que hi haurà Joan Dausà per molt de temps, com a mínim mentre hi hagi públic.

El 2022 farà deu anys que va debutar amb el disc Jo Mai Mai. Quin balanç en fa d’aquesta dècada com a músic?

Veig que ha estat tot com molt progressiu i a la vegada orgànic. Ho he pogut gaudir molt perquè no he tingut en cap moment la sensació que se m’escapés de les mans. A més, realment ha estat molt bonic haver pogut anar connectant cada vegada amb més gent. És molt gratificant veure que moltes persones s’han fet seves les meves cançons. Em sento molt content de com s’ha anat escampant aquesta taca d’oli, sense pressa però sense pausa. La veritat és que ha estat una experiència molt i molt maca.

En les seves lletres mai ha dubtat en expressar-se tal com és, sense defugir la tristesa, la por o els sentiments. Damunt de l’escenari aquesta sensació encara es fa més patent. Es considera un cantautor sensible?

Sempre intento ser molt jo mateix, compartint les meves emocions i les sensacions. És precisament a partir d’aquest espai des d‘on escric les meves cançons. Des d’una veritat emocional que proposo, hi ha gent que, si hi connecta, ja se la fa seva i estableix una complicitat en els directes que fa com si ens coneguéssim de tota la vida. En els meus concerts sempre intento ser molt honest i crec que la gent ho rep bé i per això els concerts acaben sent gairebé catàrtics.

Al piano de No me’n vaig sense vosaltres s’hi distingeix clarament la melodia d’Hallelujah. La va compondre per ser un homenatge a Leonard Cohen?

L’estava tocant i de cop vaig notar que la melodia se n’estava anant cap a Cohen. Finalment sí que vaig voler deixar les tres notes justes, suficient perquè Spotify no me la bloquegés i alhora pogués ser una picadeta d’ullet a Leonard Cohen, que és un dels músics que m’ha influenciat. Hallellujah és un autèntic himne, així que és bonic que la cançó, d’alguna manera, t’hi remeti.

Al disc de La Marató de TV3 d’aquest any hi interpreta una versió de Yolanda, de Pablo Milanés. Què ha suposat versionar un dels temes més emblemàtics del mestre cubà?

Jo havia escoltat molt a Pablo Milanés de petit. A casa meva ha sonat molt i d’altra banda, Yolanda és una de les cançons que em sé de memòria. D’aquells temes que arrossegues al llarg de tota la vida. És una cançó molt bonica i plena d’aquesta veritat emocional que dèiem. Per aquest motiu, per a mi era un repte. M’he ocupat jo mateix de fer l’adaptació de la lletra i també volia plantejar-la, musicalment, com si fos una cançó més del disc Ho tenim tot, portant-la al meu terreny.

Quina música sona aquests dies a casa seva?

M’agrada i escolto molt a The Divine Comedy, i als islandesos Ólafur Arnalds i Sigur Rós. Música entre melancòlica i ètica.