Salvador D. Insa, professor d’anglès a la Universitat Jaume I de Castelló i en un institut de secundària, a més d’autor premiat diverses vegades, acaba de publicar «Baró i dandi» (Edicions Cal·lígraf), una novel·la ambientada en la València juvenil i contracultural dels anys setanta
Després de traduir Shakespeare com ha fet vostè, no hi ha ganes de deixar d’escriure, de dir «no val la pena ni intentar-ho»?
He, he, sí, és clar que això passa. Shakespeare és una cosa molt gran, i a més parla de la nostra vida íntima i privada. Perquè les seves obres poden ser inventades, però són una reflexió brutal sobre la vida, sobre tot allò que tots portem a dins.
Era vostè un salvatge, a la València dels setanta?
(Riu) Ho era força, de salvatge. En aquella època, els no volíem viure tal com marcaven les pautes, érem salvatges. I a més, se’ns classificava com a salvatges.
I de cop, sense que un se n’adoni, arriba la maduresa. Quin és el pitjor desengany d’aquesta etapa vital?
Ui, això és molt difícil de dir, de tants que n’hi ha. Que la vida és curta, que la majoria de somnis no s’acompleixen, que un no arriba on volia arribar, que l’amor no és l’amor...
La idea de l’amor deu ser la que més canvia, de joventut a maduresa.
L’amor romàntic amb què somiaves quan tenies setze anys, amb el temps s’esvaeix.
Ala vista de tot això: val la pena madurar?
Jo penso que sí. Fa molts anys que treballo amb adolescents, i he conclòs que la joventut és una malaltia que tots hem de patir. No és un lloc on et puguis quedar, ho has de passar per a fer-te gran, i aleshores viure i gaudir de la vida.
On han anat a parar les esperances de la nostra joventut?
Algunes, molt poques, s’acompleixen. Les altres es van perdent a pot a poc amb el temps, a mesura que la realitat es va formant al teu voltant.
S’ha criticat l’actitud dels joves durant la pandèmia, per irresponsable. Creu que en la nostra joventut ens hauríem quedat tancats a casa?
Teníem un punt de rebel·lia que jo no trobo ara en la joventut. Avui es comporten com si fossin simplement addictes a les tecnologies, viuen dins d’una bombolla tecnològica una mica irreal. Les relacions humanes estan deshumanitzades i els plaers de la vida com l’amor, el menjar i el beure, es van perdent. O es substitueixen per coses més fictícies.
El jove que era vostè i que va viure l’arribada de la democràcia, se l’imaginava tal com és avui?
No, després de tant de temps somiant amb ella, me l’esperava millor. Pensàvem que quan marxés el tio Paco tot seria meravellós, però després d’en Paco n’han vingut uns altres. No dic que siguin pitjors, perquè el llistó estava molt amunt, però estem aguantant alguns tipets que Déu n’hi do.
Som en general més puritans avui que aleshores?
Crec que sí. Aleshores hi havia una il·lusió per viure més directa i fins i tot més sana. En algunes coses s’ha avançat, com ara en el feminisme, que fins fa uns quinze anys no s’ha assolit plenament una igualtat entre homes i dones. Però en general érem una joventut amb les idees més clares, amb més il·lusió i més ganes de viure. Probablement és també que teníem més futur, hi havia moltes professions per triar, i desenvolupar-nos econòmicament i professional.
Això ha passat a la història, em temo.
Estem vivint una època que sembla una revisió de l’edat mitjana, sense classe mitjana, amb uns sous molt baixos i on els joves estan relegats a viure quasi com a esclaus. O com a mínim a dependre dels senyors feudals, que avui porten nom de grans empresaris... dels quals millor que no diguem el nom.
Què ens diferencia als catalans dels valencians?
Poca cosa, no? Pensi que la història ens explica que aquesta zona, València, va ser repoblada amb catalans. Per això compartim la llengua, molta cultura i altres coses. Òbviament, amb el pas del temps s’han anat creant diferències, però penso que encara és vigent allò que es diu: catalans i valencians, cosins germans.
