«Cendres», la novel·la que Aurora Bertrana mai va poder publicar, veu la llum

Emmarcada en l’abans i el després de la Guerra Civil en escenaris de Barcelona, la Costa Brava, Ginebra i l’Alta Savoia, dissecciona el fracàs d’un matrimoni burgès, abordant qüestions atrevides per l’època, com ara l’homosexualitat, la bisexualitat o el suïcidi, temes que van suposar un impediment a l’hora de publicar-la malgrat comptar amb l’aval de Salvador Espriu, autor del pròleg. Cendres, explica Adriana Bàrcia, és «moltes novel·les en una», incloent-hi el llarg periple viscut per editar-la. 

I és que el volum publicat ara parteix en realitat, no d’un, sinó de dos mecanoscrits del fons Bertrana de la UdG: d’un n’ha agafat el títol i de l’altre, batejat per l’autora com L’inefable Philip, en pren el text. Es tracta, explica Bàrcia, d’una «versió depurada» del primer que l’escriptora va presentar al premi Sant Jordi de novel·la l’any 1937. El guardó l’acabaria guanyant la mallorquina Antònia Vicens i el text d’Aurora Bertrana va quedar al calaix, amb un fracàs que l’autora va atribuir a qüestions no literàries.

Per Adriana Bàrcia, Cendres és «la gran novel·la de Ginebra» de Bertrana en català, perquè n’hi ha una altra en francès que podria ser «la seva cosina germana». Hi recull una etapa vital que no toca en cap altra novel·la seva, la dels primers anys d’exili, amb personatges molt inspirats en l’ambient en què es movia a Suïssa.

Després d’una primera part dedicada a Barcelona i Calella de Palafrugell, la segona meitat del llibre se centra en la ciutat suïssa, retratant-hi l’ambient de la bohèmia de Ginebra que la va acollir a finals dels anys 30, en «un moment molt complicat per ella, en què passava fred i gana, la seva família política li havia girat l’esquena i els seus amics artistes van ser la seva família», explica la curadora i difusora de Bertrana, autora al seu torn d’obres de narrativa i de poesia, la darrera de les quals és el poemari Efluvis domèstics, publicat el fatídic març del 2020.

«A Ginebra hi va passar moments molt feliços i també difícils, és on va tenir els primers contactes amb la modernitat, el cosmopolitisme i on li van començar a venir les ganes d’escriure. Més que Girona o Barcelona, Ginebra va ser ‘la ciutat’ per a Bertrana», continua Bàrcia.

Basant-se en la seva pròpia experiència, Bertrana submergeix el lector en aquesta Ginebra bohèmia a partir d’un matrimoni de cara a la galeria i un entramat de relacions en què legitima l’adulteri i exposa obertament tabús per a l’Espanya franquista com l’homosexualitat, la intersexualitat o la bisexualitat.

Malgrat que al pròleg que va escriure per a Cendres -també recollit en aquest volum- Espriu assegura que «Bertrana no judica ni disculpa, ni condemna, ni tan sols comenta» el comportament dels seus personatges, el cert és que s’hi detecta una certa aversió en parlar d’alguns temes. «Amb ulls d’ara, segur que el lector troba carrinclons alguns passatges, però ho hem de posar en el context del moment», remarca Bàrcia, que presentarà el llibre a La 22 el 19 d’abril.

Presentació a Ginebra

L’altra presentació prevista és al maig, però a Ginebra, on l’estudiosa de l’autora viatja sovint tant a la recerca dels rastres que Bertrana hi va deixar com per fer difusió de la seva obra. 

Fruit d’aquests viatges ha estat la troballa de Bàrcia al Musée d’ethnographie dels objectes que l’autora va dur de la seva etapa a la Polinèsia i que van ser cedits al museu per la família del seu marit, Denys Choffat.