El poeta i escriptor Xoan Bello va participar ahir en el Festival MOT, en una xerrada amb Eva Vàzquez i Olga Novo. En la xerrada posterior, no hi va poder assistir Fernanda Melchor, així que Brenda Navarro va parlar amb Álvaro Colomer
Xoan Bello: la vida és bella?
La vida a vegades és molt bella, però a vegades és força lletja. A voltes es torça.
El MOT d’aquest any defensa la ruralitat. El rural també existeix?
I tant que existeix. El millor d’Espanya fa olor d’estable. La cultura rural espanyola és impressionant. I en canvi, sovint la cultura rural s’ha vist menystinguda.
El tòpic del paleto de poble.
Exacte, aquest és el país amb més acudits sobre paletos. A França, el camperol és un senyor, i aquí és algú que es perd a la ciutat. I jo mai he vist un camperol perdre’s a la ciutat, i sí que he vist força gent de ciutat que es perd al camp.
Es considera de poble?
És que sóc de poble. Malgrat haver viscut a moltes ciutats.
En Camba, que no era asturià sinó gallec, deia que no entenia els que anaven al camp a inspirar-se, que a ell només li provocava badalls.
Ho entenc. També en Sòcrates anava una mica al camp a xerrar, però de seguida tornava a l’àgora. La ciutat està molt bé. Jaime Izquierdo, asturià, diu que voldria convertir tota la gent del món en agropolitans, gent que pot viure a la ciutat però no trenca la relació amb el camp.
Alguna cosa hi deu haver que no li agrada, de la ciutat.
Un escriptor francès va dir que al camp el temps dura més. I és ben cert. Potser el que menys m’agrada de les ciutats és que el temps corre molt de pressa.
A pagès la gent és més autosuficient, potser no es torna boja comprant oli de gira-sol.
Hi ha de tot, perquè la neurosi arriba arreu. És demencial, estem comprant oli de gira-sol, quan la collita d’aquest any a Ucraïna ja està recollida i venuda.
L’oli de gira-sol mereix un poema?
Per descomptat. Un poema molt trist. Per la situació que està vivint Ucraïna.
De què serveix la poesia davant drames tan gegantins?
La poesia no canvia la realitat, però ajuda a transformar-la. La poesia canvia els seus lectors, perquè és un discurs sobre l’altre. Jo mai he sigut dona, però si llegeixo els poemes de Safo de Lesbos, sabré el que és ser una dona. Això és necessari, perquè si entens l’altre, és molt difícil que facis una guerra.
Quantes vegades ha hagut de sentir que per què escriu en asturià, que només ho llegeixen quatre gats?
Moltes, és clar. Tantes, que m’hauria agradat ser suec, així ningú em preguntaria per què escric en suec (riu). Però considero les llengües un passaport, a mi l’asturià m’ha permès escriure en castellà, llegir en català i en anglès, parlar en portuguès, viatjar a Itàlia... Perquè l’asturiana és una identitat molt oberta, m’agraden aquestes identitats-passaport. Simplement, escric en asturià perquè era la meva llengua familiar. I fatalment, un és d’un temps i d’un país.
Té alguna cosa de Don Pelayo?
Ens queda molt poc de Don Pelayo, als asturians. Potser ens queda una mica de l’asturià insurrecte que resisteix malgrat tot. No té cap mèrit, ens va tocar el lloc d’on som, i no tenim altra manera de ser.
Per què hi ha gent que està orgullosa d’haver nascut en un lloc?
Mai no ho he arribat a entendre, perquè no és una elecció. Tanmateix, no és dolent el lícit amor que un sent per la seva terra. Això no té res a veure amb el nacionalisme.
