Es coneix com a uppgivenhetssyndrom, és a dir, síndrome de resignació, i es va començar a documentar a Suècia, on es van detectar casos de nens i joves refugiats a qui la por a haver de tornar als seus llocs d’origen portava fins a una mena d’estat catatònic. Aquest trastorn vinculat a les deportacions, un mal més causat pel desarrelament i les polítiques d’Occident, és l’origen de Síndrome de gel, un espectacle del director gironí Xicu Masó que estarà en cartell al Teatre Lliure de Barcelona fins el 24 d’abril. 

Masó, que ja havia abordat el drama de la migració a l’esplèndid muntatge El metge de Lampedusa, hi torna ara després d’haver descobert la síndrome gràcies a un reportatge. Ha embarcat en aquesta aventura la dramaturga banyolina Clàudia Cedó, que n’ha escrit el text a quatre mans amb Mohamad Bitari, autor palestí sirià. 

El muntatge parteix de la història de l’Eman, una mare de dues filles que arriben a Suècia fugint de la guerra a l’Iraq. Davant la imminent deportació familiar, una de les dues joves cau en aquesta letargia i l’espectacle es desenvolupa en dos grans plans: en un s’hi explica la situació familiar i en l’altre la infinita cursa d’obstacles administratius que viuen per aturar l’expulsió, una subtrama que furga en els errors del sistema. 

Aquest espectacle amb segell gironí per partida doble, tant en la direcció i l’autoria, és a més el debut d’una jove actriu de l’Estartit, Jana Punsola. Amb dinou anys i tot just al primer curs a l’Institut del Teatre, Punsola es posa a la pell de la Baran, la filla que pateix la síndrome de resignació. 

Tant ella com i Roc Martínez, que interpreta la seva germana, han hagut d’aprendre algunes frases en àrab, perquè les converses amb la mare transcorren en aquesta llengua. 

Formada primer a El Galliner de Girona i ara a l’Institut del Teatre, Punsola defineix la seva experiència al repartiment de l’espectacle com «un somni»: «és una arrencada molt bèstia, poder dir que tinc 19 anys, que estudio i que ja he estrenat al Teatre Lliure és brutal». 

«He après molt durant tot el procès d’assajos», explica l’estartitenca sobre el treball amb Xicu Masó, una feina que «ha sigut molt fàcil, perquè ens ha donat molta llibertat i té sempre una mirada molt sensible cap a aquests temes». 

També han treballat durant els assajos amb Bitari i Cedó, de qui destaca la sensibilitat a l’hora d’abordar el tema central muntatge, que combina diverses dimensions, una més poètica i una de més realista, com ja havia fet la banyolina en un dels seus espectacles més celebrats, Una gossa en un descampat. 

El procés per aixecar Síndrome de gel va arrencar fa mesos, «quan la por de la guerra quedava molt lluny, tot i que permanentment hi ha conflictes i moviments migratoris arreu del món», diu Punsola, però de cop esclata el conflicte a Ucraïna i l’espectacle es veu d’una manera diferent, «tot queda tan a prop que sempre és positiu donar veu al què passen els migrants». 

Les Peya aborden el tabú del suïcidi al TNC

Síndrome de gel no és l’únic espectacle d’autoria gironina que aquests dies es pot veure als grans escenaris del país. El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) acull fins el 17 d’abril Harakiri, el nou treball de Les Impuxibles. La compayia de les germanes Clara i Ariadna Peya aborda el tabú del suïcidi a partir d’una mare que s’explica a si mateixa després de morir. Marca de la casa, la producció combina música, dansa i text per trencar el silenci i l’estigma entorn de la primera causa de mort no natural. «Cal prendre consciència col·lectiva que la societat no parla les coses, no s’expressen», deia la pianista en la presentació del muntatge per explicar que l’obra vol trencar el silenci sobre el suïcidi per generar un espai de diàleg.

El repartiment compta, a més de les dues empordaneses, amb els actors Sílvia Capell, Haley Diallo, Montse Esteve, Kiko López o Pau Vinyals.

Les Impuxibles, companyia que fa activisme a través de l’art, ja s’havia submergit abans, amb una delicadesa extrema, en altres temes de gran impacte social, com la salut mental a Suite Toc núm 6.