Juanjo Artero és un dels protagonistes d’Entre copas, l’obra de Rex Pickett, portada amb molt d’èxit al cinema, que arriba demà a l’Espai Ter de Torroella de Montgrí. Artero, sap, però, que per més copes que es begui, per molta gent serà sempre el Javi de Verano azul 

Quanta gent sap que, en castellà, Artero significa «astut»? 

I retorçat i recargolat (riu). No gaire, però alguns ho saben. Afortunadament és una paraula no gaire utilitzada, imagini’s (més riures).

Vostè ho és?

Mmm... astut no ho sé, i recargolat, espero que no. Home, suposo que tinc la meva mala follà, que diuen.

Què volia ser, de petit?

Moltes coses. Volia ser futbolista, astronauta... mil coses. Però també volia ser actor, i essent actor he pogut ser moltes coses. Encara que sembli que només puc ser policia.

Té més de cinquanta tacos i continua essent en Javi, el de la bici. 

Sí, però miri, s’ha d’acceptar. Has d’acceptar la teva vida i tenir-ho com una cosa maca. Al principi em molestava més, jo volia treballar, fer altres coses. Amb l’edat ho veig com una cosa positiva que ha marcat la vida de molta gent, fins i tot una època. No em genera res dolent.

Entre nosaltres: un Chanquete en la realitat deu ser un tio pesat de l’hòstia.

No, no, seria un amic que sap què dir-te. Seria ideal. Jo he conegut el personatge i l‘actor, i Antonio Ferrandis era també una meravella.

Els nens ja no juguen al carrer, i molt menys s’acosten a senyors grans que viuen en una barca i toquen l’acordió. 

No, perquè estan amb el mòbil i no veuen a ningú. Fora que sigui en un vídeo al mòbil, no veuen a ningú.

Li confesso que no vaig veure cap capítol de Verano Azul, preferia anar pel meu compte a la platja a pescar turistes.

Però si també l’han emès a l’hivern, home. Em penso que l’han repetit en totes les èpoques de l’any, així que no té excusa.

Per vostè deu ser un malson, que li recordin cada dos per tres com era quan tenia deu anys.

He, he. És trist, sí. Fa poc m’he vist a El río que nos lleva (1989), i dol, veure’t tan jove. Dol, eh?

És difícil assumir que ens fem grans, que és el que li passa també al seu personatge d’Entre Copas?

És una realitat, així que s’ha d’assumir. I s’ha d‘assumir amb bon humor. Com diem a l’obra, és el cicle de la vida. Però s’ha d’acceptar, és el que hi ha, no ens en queda altra. I si no ens fem grans, malament rai.

Això sí, però potser unes copes ajuden a portar-ho millor.

Si més no, potser ajuda a oblidar-ho (riu). El problema és que l’endemà al matí encara ho recordes més, perquè amb l’edat et costa cada cop més recuperar-te dels excessos del dia abans.

Què m’ha d’explicar.

A la nostra edat ja es surt només de tant en tant.

Les copes poden ajudar també a trobar l’amor, com a l’obra?

Poden ajudar, sí. Però també et poden regirar la ment i confondre’t. La nit confon a la gent, ja se sap.

No és molta responsabilitat fer Entre copas, després que se n’hagués fet una gran pel·lícula?

Una mica sí, però un espectacle nou, basat en el mateix però que no hi té res a veure. Però bé, s’afronta. Hi ha la mateixa responsabilitat que sempre. Vaig fer El hijo de la novia, que també havia estat nominada als Òscar. 

Va perseguint els Òscar, pel que sembla.

És difícil, és difícil (riu). 

Però vostè hi entén alguna cosa, de vi?

Res de res.

No em digui això, home.

M’agrada, això sí. Em va molt bé, perquè el meu personatge és l’únic que no hi entén. Tots van parlant de l’olor de la fusta, del gust de roure amb tocs de cirera... i ell no en té ni idea.

No puc acabar sense preguntar-li una cosa que em corroeix. Escolta Javi: vas lligar molt?

Sí, però de la manera com es lligava en aquella època, sense mòbil ni res, tot era molt difícil. Era tot tan diferent. Alguna cosa es podia fer, això sí.