Fa mesos, 300 persones van esgotar en menys de dues hores totes les entrades posades a la venda per assistir a la sisena edició del Son Estrella Galicia Posidonia, que els seus organitzadors han batejat com a «Capítulo 6: Inconformismo» i que se celebra a l’illa de Formentera. Es tracta d’una convocatòria que aposta per la sostenibilitat (els seus responsables persegueixen que aquesta convocatòria tingui zero emissions de CO₂) i que uneix gastronomia -de la mà dels xefs Michelin Pepe Solla i Diego Guerrero, que han dissenyat una experiència culinària en col·laboració amb establiments locals per unir les tradicions atlàntica i mediterrània- i música. Els que van adquirir els tiquets ho van fer a cegues, sense saber quins grups intervindrien aquest cap de setmana. La sorpresa, que és una de les característiques d’aquest festival, es va revelar ahir a les 21.45 hores, quan va pujar a l’escenari de l’hotel Gecko Jairo Zavala, aka DePedro, la primera de les actuacions secretes: avui els toca als granadins Lori Meyers. Sorprèn (i emociona) que l’autor de temes ja immortals com Diciembre o Entre el cielo y el barro, i que fa tres dècades que toca, continuï agraint, amb humilitat, poder pujar a un escenari. El cantautor advoca per «la rebel·lió alegre» i per mantenir, fins i tot en temps de pandèmia, «l’esperança»: «Sempre cal tenir una paraula d’alè. A la rendició hi ha la negació de tot».

Havia actuat abans a Eivissa, però coneixia Formentera?

No, mai no havia tingut l’oportunitat. I hi he de tornar. Necessitaré passar-hi més temps.

Li aconsello aquesta època, quan hi ha menys gent. A l’estiu n’hi ha massa.

És el que tenen els paradisos, els cels, que tothom vol estar-hi.

Va tocar davant de 300 persones que van comprar l’entrada a cegues, sense saber quins grups actuarien. El mateix té davant tres centenars de seguidors de reggaeton i els dona un suplici en veure’l. Quin repte!

No ha estat mai un repte per a mi. Ara, i potser això sona molt fort, tinc més reconeixement, la gent ja sap, relativament, qui sóc des de fa poc. Estic acostumat a l’etapa anterior de la meva carrera quan no sabien qui era jo quan pujava a un escenari. Actuar en aquest festival m’interessa per saber si el meu projecte funciona sense que l’espectador sàpiga prèviament què i qui escoltarà, sense el seu vistiplau previ. Em sento còmode en la incertesa. Com que DePedro fa molts anys, però tenint reconeixement, pocs, sobretot comparats amb els 30 que porto tocant música.

Tocar davant de 300 és millor o pitjor que entre 3.000 o 30.000? O preferiria davant de 30? O davant de tres...

Estic agraït per tenir l’oportunitat de pujar a un escenari. I més amb l’esquerda temporal oberta els darrers anys a causa de la pandèmia. No és més important un públic nombrós, al revés. Quan hi ha menys distància, més proximitat, és quan més n’ha de posar un de si mateix en un concert.

Després dels anys de pandèmia i confinament, com ha estat el retorn als escenaris?

La primera vegada que vaig anar a actuar després de la pandèmia vaig pensar que potser no recordaria el que havia de fer. Però una vegada vaig trepitjar l’escenari vaig recordar que feia més temps que era sobre les taules que enlloc. És el meu lloc natural, un lloc on ha estat meravellós tornar i rebre una altra vegada l’afecte del públic. La veritat només tinc paraules d’agraïment.

Durant molts anys va ser teloner de grups com Vetusta Morla, Xoel López...

No em queixaré mai que em donin una oportunitat per tocar. Si he de tornar a l’estatus de teloner, no tinc cap problema per tal de tocar. Encantat.

Estar tancat tant de temps ha de ser terrible per a un músic que, com vostè, no és exclusivament d’estudi.

Laboralment ha estat molt dur per al nostre gremi. En el meu cas hi va haver aspectes positius, com ara recuperar el temps perdut amb la meva família, fruit de les meves absències, dels meus continus viatges com a músic. Cal veure el got mig ple, donar importància a aquestes petites coses positives que va tenir aquesta crisi, que en el meu cas va ser recuperar la meva família, tenir temps per estar-hi.

Diu del seu darrer treball, Máquina de piedad, en què hi ha temes excepcionals com El puñal, que és optimista. Potser perquè el va compondre abans de la pandèmia? Si ho l’hagués escrit durant la crisi sanitària també seria així?

Crec que també. Crec ferventment a la paraula esperança, que etimològicament inclou les paraules espera i resistència. Sempre he estat així, sempre. De fet, tinc un disc que es diu Todo saldrá bien, previ a la pandèmia. Sempre cal tenir una paraula d’alè. A la rendició hi ha la negació de tot. Ens passa ara, en aquesta època tan hedonista, en què en tots els gremis sembla que funciona allò que acaramel·la, la cosa edulcorada. Trobo a faltar l’esperit de rebel·lió... una rebel·lió alegre. Els drets els hem de guanyar, no es poden aconseguir mai des de la derrota i el pessimisme: cal fer-ho des de l’alegria i des de l’esperança... Ui, crec que m’he passat, perdona per posar-me tan seriós.

Todo saldrá bien va ser publicat el 2018. El títol, un dels lemes populars d’aquella crisi sanitària, va ser una premonició i una inspiració per a moltes persones.

És que no en queda cap altra davant la desesperació: cal tirar endavant. L’ésser humà és un expert en això, sobreviure.

És molt exigent amb vostè mateix a l’hora de compondre?

És que necessito que el que faci m’emocioni primer a mi. Només així ho puc defensar després en un escenari. Res que estigui en un disc meu no deixarà de passar aquest filtre. M’ha d’emocionar i transmetre alguna cosa. Per cert, he començat a escriure una altra vegada, cosa que és una cosa molt positiva per a mi. Fa uns dies vaig fer una xerrada al col·legi on vaig estudiar i una alumna em va preguntar quant de temps tardava a escriure una cançó... Doncs molt, mesos, de vegades un parell d’anys fins que acabo una idea. Em va dir que el seu germà n’escrivia cada dia una. Quina sort.

Manté el nexe amb el grup Calexico?

Sí, hem passat més d’una dècada girant plegats. Són part de la meva família. Mantinc el contacte però ja no hi puc tocar, almenys ara, no sé en el futur, mai se sap.

Néixer al barri madrileny d’Aluche i viure a Carabanchel imprimeix caràcter?

A mi em defineix. Gairebé tots els habitants de les ciutats som de barri. Això et marca a l’hora de tenir molt clara la teva consciència de classe. I encara que ja no visqui al barri d’Aluche o de Carabanchel, el meu discurs diari es basa en el meu accent, en la meva manera de veure les coses. I, sobretot, em quedo amb una lliçó que sempre m’acompanyarà: al meu barri es mirava què feia la gent, no què deia. De la boca de la fornera podien sortir gripaus, però després era la primera que ajudava els seus veïns.

A Diciembre hi participa Guille Galván de Vetusta Morla. Torna a fer-ho a Máquina de piedad. Acabaran creant una súper banda?

És que els conec des d’abans que fossin Vetusta Morla. Quan els vaig veure per primera vegada vaig pensar que eren boníssims… i a sobre els seus concerts estaven plens de noies! Als meus només venien tiets. Pel que fa a la súper banda, jo, de súper, no aportaria res, però ja m’encantaria fer alguna cosa així amb ells.

El xef Pepe Solla m’ha comentat que els músics acostumen a cuinar molt bé...

No sé si cuino bé, però cuino molt perquè tinc família nombrosa. Els meus fills no es queixen.