Carles Sans arriba aquest divendres i dissabte al Teatre Municipal de Girona amb «Per fi sol!», un monòleg en què explica els secrets de la companya Tricicle, de la qual n’és una tercera part. Torroella de Montgrí, Palafrugell i Puigcerdà esperen Carles Sans després del seu pas per Temporada Alta
Però si sap parlar!
Qui no ho sabia, ara sortirà de dubtes perquè no faig altra cosa. Els que vinguin a veure mim, sortiran decebuts.
«Per fi sol!» sembla el crit d’alliberament d’un recent divorciat.
Ha, ha, hi ha com una joia, en l’expressió. És com el pare que estima molt a la família, però quan se’n van diu «per fi sol». Hi ha també un punt d’ironia, en el títol.
Es refereix al pare que es queda sol i aprofita per llançar una canita al aire?
Una canita al aire... professional. Tots necessitàvem expressar-nos a títol individual, en Paco ja fa tems que ho fa. Llavors jo em mirava al mirall i pensava: què faig? Continuo o em quedo a casa? Però aquest ofici m’agrada tant que se’m fa difícil prescindir dels escenaris. És una nova aventura que em prenc com una propina que em dono a mi mateix, estic il·lusionat com un nen amb un joguet nou.
Ja que parla del mirall: què hi veu quan s’hi mira?
Veig un tio que ha tingut èxit i una vida meravellosa en l’àmbit professional.
I quan compara el tio del mirall amb el dels primers vídeos del Tricicle?
Físicament?
Físicament.
Si li digués que no em veig canviat, la gent diria «a aquest tio què li passa?». Ara bé, em sento amb la mateixa intensitat mental que quan tenia vint-i-cinc o trenta anys. És veritat que el mirall em diu que el temps ha passat, però em sento bé, intento cuidar-me. Encara no em desagrado, ni físicament ni professional.
Al meu gimnàs ens rep un rètol que diu: «Sol vas més de pressa, però acompanyat arribes més lluny». Vostè va sol, després de molt temps acompanyat.
Té raó quan es refereix a començar a caminar, i jo estic en un punt de la meva vida que, més que arrencar a caminar, estic arribant. Aleshores, és diferent. Era un bon moment per fer això tot sol.
Després de tants anys, hi deu haver coses del Tricicle que no pot explicar.
Quan un explica part de la seva vida, d’alguna manera es despulla. Parlo de coses personals meves, però no dels altres. En alguns moments ironitzo sobre ells, però sense malícia. La gent escoltarà anècdotes, i totes són reals,. Pensaran «de debò això pot ser veritat?». Doncs ho és.
No els feis enveja que els altres humoristes poguessin vendre cassets?
(Riu) Érem compradors dels de l’Eugenio. Però nosaltres teníem videocassets.
Quantes vegades van sortir a l’escenari enfadats entre vostès?
Alguna n’hi ha, hem sigut com un matrimoni, i els matrimonis a vegades s’enfaden. Un matrimoni a tres, en el nostre cas. Són enrabiades del moment, que després es superen perquè saps que el que t’empeny és tan potent que no val la pena malgastar energia inútil.
Potser tots els matrimonis haurien de ser de tres?
Sense dubte, de fet ja n’hi ha molts que ho són sense saber-ho. El dos contra u desencalla molts bloquejos, per simple sistema de democràcia. Jo recomano els matrimonis a tres.
Han estat molts anys a l’escenari sense dir res. Alguna gent hauria de prendre’n exemple?
La mirada se’n va cap als polítics, que són autèntics trilers de les esperances, de les promeses i dels projectes.
Els va demanar royalties Julio Iglesias per la paròdia de «Soy un truhan, soy un señor»?
No va caldre, ho rep sense demanar-ho, per drets d’autor.
Els ho devia agrair.
Doncs no, imagino que l’activitat al seu compte corrent era tan alta que no es va adonar de la nostra aportació.
De què es penedeix, quan mira enrere?
Ui (pensa). De res. Potser d’haver començat tard a estudiar teatre, ja tenia vint-i-tres anys. Tal vegada començant als divuit, hauria sigut diferent. Però seria una injustícia penedir-me d’alguna cosa, ens ha anat tan bé, hem sigut tan estimats, que és impossible penedir-se de res.
