La saviesa era tan impressionant com el plaer de compartir-la en conversa amical. Matías Díaz Padrón, l’investigador més respectat del món en pintura flamenca i espanyola del Renaixement i el Barroc, no era un científic gelós del silenci més enllà dels seus llibres, conferències o lliçons universitàries, sinó un savi entusiasta de la comunicació de les seves troballes. Els amics gaudíem especialment de la seva confiança i sovint l’animàvem a compartir la feina que l’ocupava en aquell moment. Diferent era assimilar ni tan sols una part del seu discurs. Amb una cultura sense límits, tenia la generositat de considerar-nos interlocutors vàlids i la seva paraula sonava sense reserves, com si aquella erudició i aquell entusiasme estiguessin al nostre abast.

Venia sovint a la seva Canàries natal. Nascut a El Hierro, estava impregnat de la grandiosa bellesa i el misteri de la seva illa. Però també de Gran Canària i especialment de Las Palmas, on havia cursat el batxillerat. Mai no va oblidar l’ensenyament cultural i moral d’un dels seus professors, don Pedro Cullen, que citava moltes vegades amb admiració i gratitud. Tampoc va oblidar l’«Església cubana», un grup de joves intel·lectuals i artistes que practicava l’antifranquisme amb força humor i habilitat per defugir la repressió. D’aquella religió em parlava també el gran compositor i director Juan José Falcón Sanabria, amb qui Matías va viure una íntima amistat. Escoltar-los parlant i rient de les seves escaramusses en temps de dictadura resultava insuperable.

Però el gran regal era la seva companyia en una passejada pel Museu del Prado, del qual va ser durant anys conservador en cap i autoritat màxima en la valoració d’obres d’art conegudes o ignorades fins al descobriment. Pel saber i l’agudesa d’aquest ferreny excepcional, van tornar a la llum grans artistes dels segles XVI i XVII que havien quedat sepultats amb el pas del temps. Al seu sorprenent nombre de llibres, monografies i articles, incloses les seves triomfants polèmiques sobre autories i ubicacions, deu la cultura del món un enriquiment excepcional.

Molts d’aquests avenços van adquirir forma tangible a la seva feina com a director i després president d’honor de l’Institut Moll, una iniciativa privilegiada de Javier Moll de Miguel en el conjunt de les seves inquietuds no vinculades a la comunicació social. En aquesta esfera van néixer molts dels estudis de Matías, llibres esplèndidament publicats i guanyadors de premis a la investigació i a l’edició, presències protagòniques a congressos europeus i conferències en tots els àmbits de l’art. El que fins ara no ha quallat, sigui dit amb dolor però sense culpa de Moll ni de Matías, és l’aportació a les Canàries d’un museu d’art flamenc i espanyol. Tant de bo que encara no sigui una idea rebutjada.

L’energia, la feina, la intel·ligència i la cultura del nostre gran amic van ser reconegudes dins i fora d’Espanya amb premis, nomenaments i honors de molta estima. Cap d’ells li aportava tanta felicitat com un pas endavant en el coneixement i la verificació de les obres i les dades sobre els seus autors poc o gens coneguts, així com facetes noves dels genis de la seva àrea de treball. Rembrandt, Velázquez, Van Dick o Rubens no esgoten les seves investigacions, però són molts més els que ell ha tret de l’oblit per situar-los al lloc que mereixen.

I era implacable amb els falsos tresors o les sol·licituds de taxació. No oblidaré mai un sopar en què vaig ser el seu convidat al costat d’una senyora de l’aristocràcia madrilenya. Ella demanava a tots els torns l’autentificació d’una aparent pintura barroca que havia heretat. Matías va ser exquisit, però implacable en la negació de l’autenticitat. Va insistir ella moltes vegades, però va desplegar ell la seva autoritat per convèncer-la cortesament del contrari. Va acabar la propietària donant-se per vençuda, i quan vam quedar sols no vaig poder menys que expressar a Matías la meva admiració pel refinament amb què va aconseguir dissuadir una persona en dificultats de guanyar una fortuna amb un fals.

No t’oblidarem, estimat amic. Sens dubte ets al paradís de la bellesa, rebut pels artistes a qui vas entregar la teva vida, però aquí deixes un buit insuperable.