«Hauria deixat la Sagrada Família amb el que va fer en Gaudí i prou»

El centre de cultura i natura Can Trona, a la Vall d’en Bas, acull fins al 31 de maig una mostra antològica de Rosa Serra, una de les figures més rellevants de l’escultura contemporània, nascuda a Vic i establerta des de fa anys a la Garrotxa  

Què se li va perdre a la Garrotxa, tan lluny dels grans cercles artístics? 

Hi he estat sempre, des que vaig conèixer en Xavier [Carbonell, la seva parella, mort el 2015], que era d’aquí. Vam viatjar per tot el món però fa 53 anys que tinc l’estudi aquí. A vegades algú que hi havia vingut de petit, em diu que està igual. Bé, tinc setanta-nou anys, no estic per canvis.

Va dur una vida salvatge, com és quasi obligatori en una artista?

M’ha agradat sempre fer el que he volgut. A tretze anys vaig haver de deixar l’escola i posar-me a treballar, el meu gran fracàs va ser no anar a la universitat. No em vaig poder començar a dedicar a l’art fins que ja tenia vint-i-sis anys i un fill de quatre. O sigui que la meva vida, més que salvatge, ha sigut una aventura. I ja està, encara gràcies. Tant quan vivia en Xavier com ara que no hi és.

El meu gran fracàs va ser no anar a la universitat

Allà on jo només veig una pedra, vostè ja hi veu una forma?

Sí, força. I això que he fet moltes coses d’encàrrec. I sort, ja que gràcies a aquestes, he pogut fer les que m’agradaven. Vaig fer quaranta-una escultures d’esports olímpics, i encara estic amb els esports.

Serà esportista, almenys.

Què va, en Xavier sempre deia que érem esportistes de sofà.

L’escultura requereix cert esforç físic. D’on treu la força?

Quan era jove remenava tones de fang. Sempre pensava com ho faria quan fos vella. Però van aparèixer noves tècniques i una màquina amplia el que jo he fet en petit. La creació és la petita, després només haig de supervisar. A la vida sempre patim pel que no acaba passant, i passa el que no havíem pensat. Tant patir per a quan fos vella, i no calia.

A la vida sempre patim pel que no acaba passant, i passa el que no havíem pensat

Què és el cos humà?

El cos humà és tot. Ja ell sol ens serveix per a moltes satisfaccions, però encara s’hi afegeix el sentiment. Pel sentiment, en Xavier és aquí, encara que no hi sigui.

Doncs als Estats Units van expulsar una professora per mostrar als alumnes el David de Miquel Àngel.

El David és una meravella, el problema és que hi ha gent que té massa imaginació. A la meva edat ja no em sorprèn res.

La nuesa és pecat? 

És clar que no. La persona nua és el més natural de la vida, les meves escultures no solen anar vestides.

La nuesa no és pecat, la persona nua és el més natural de la vida

Tal com van els temps, encara la censuraran.

Ho censuren tot. Per sort, quan tens la meva edat, ho relativitzes tot. Els que vam viure la transició teníem il·lusió, ens pensàvem que canviaríem el món. Al final, resulta que tornem a quedar com abans.

Anem endavant o enrere?

En algunes coses anem enrere. Ara tot de quilòmetre zero, ara sense bosses de plàstic... Tant que em va agradar quan van sortir les bosses de plàstic, que anaven la mar de bé. Bé, no em faci gaire cas (riu).

Alguna escultura clàssica l’ha fet emocionar en veure-la?

En Miquel Àngel és en Miquel Àngel. Però vas a Atenes i veus els grecs, que en sabien tant. L’escultura clàssica m’agrada molt, però jo em vaig fixar molt en Henry Moore, m’ha influït molt.

Què li sembla la Sagrada Família?

Jo l’hauria deixat amb el que va fer en Gaudí. La resta, és de més. Em van proposar una col·laboració i vaig dir que no.

Com se li va acudir, en la conservadora Girona, crear aquell tors de dona que des d’un angle és un penis gegant? 

Quina polèmica! I va ser sense voler.

Va ser sense voler, que el tors de dona, des d'un altre angle sigui un penis gegant. Devia ser el meu subconscient"

Au vinga!

De debò. Fins i tot vaig trucar a en Nadal, que era l’alcalde, donant-li permís per treure-la si el perjudicava. Em va dir que de cap manera, que no hi pensés més.

Insisteixo: va esculpir aquell tros de penis sense adonar-se’n?

Devia ser el meu subconscient (riu).

No vull saber en què devia pensar.

Segurament en en Xavier.

En Xavier era un home savi, sabia de tot. Junts vam tenir una gran vida

Va quedar prou afavorit, en Xavier...

(Riallada) Ja ho era. Per a mi, ho era tot.

He notat que no deixa d’esmentar-lo. Tant el troba a faltar?

Ho vaig aprendre tot, d’ell. Jo no coneixia ni la música. Era un home savi, sabia de tot. Junts vam tenir una gran vida.

Subscriu-te per seguir llegint