Marian Roman va fotografiar la història de Portbou durant dècades. El total de les imatges reunides el va convertir en el gran cronista gràfic de la vida en aquesta població de frontera. Les seves fotos, centrades sobretot a mostrar la seva gent i els seus oficis, les festes i les tradicions, donades per la família a l’Arxiu Comarcal de l’Empordà, a Figueres, romanen a la memòria col·lectiva com a testimonis muts del temps.
Quan Marian Roman va néixer, el 1936, tota la seva família ja estava arrelada al poble costaner des de feia dècades. El seu pare i el seu avi eren pesadors de la Duana a l’Estació de Ferrocarril. Eren altres temps, quan el ferrocarril constituïa a Portbou un dels passos catalans més importants del sud de França i tot Europa estava dividit per duanes.
Aleshores Portbou vivia la seva esplendor, poc abans de la guerra civil. Les duanes donaven bons ingressos i hi havia molta gent amb diners. Molt del millor de la seva arquitectura es pot intuir en allò que queda d’aquells anys.
Marian Roman estudia el batxillerat a Figueres i fa un peritatge elèctric a Barcelona. Però les arrels el criden i torna a Portbou, on treballa durant tres dècades a l’oficina de canvi ubicada a l’estació. Seria allà, en aquell ambient, on faria les primeres fotos i on s’amararia de la vida ferroviària.
L’oncle de la seva mare, Milà, s’aficiona a la fotografia. És ell qui animarà Roman a obrir la botiga en societat als anys seixanta. Es va anomenar Romi (barreja de Roman i Milà), però després es van separar i ell va posar pel seu compte la seva pròpia botiga, Fotos Roman. Va ser així com va començar a ampliar el camp de la seva activitat fotogràfica i a fer reportatges de tots els esdeveniments que es vivien al poble, cultivant un aspecte molt documental.
Marian Roman col·leccionava a més moltes fotografies de Portbou. Les anava a buscar per tot arreu i fins i tot demanava que li’n busquessin. Ho va fer durant dècades, cosa que evidenciaria anys després el gruix del seu arxiu i les dificultats per quantificar-lo i classificar-lo.
amor per Portbou i la gent
A Marian Roman li interessava retratar el poble i els seus habitants tal com eren, sense gaires pretensions artístiques o d’autor. I és per això que el valor de la seva obra es multiplica, perquè no hi ha postures forçades, més enllà del mirar la càmera de molts dels seus fotografiats, i la senzillesa de milers d’imatges resulta avassegadora. Així, aconsegueix capturar amb la seva lent tota mena de grups: celebracions, equips, classes d’escola i un llarg etcètera, imatges a les quals també s’hi han de sumar la seva afició per captar vistes del poble.
La imatge més antiga que va reunir data del 1880, al costat d’un miler d’aquesta època, que retraten la vida i l’esplendor del poble fronterer. Potser és el Portbou més simple i quotidià el que ressalta a les seves pròpies fotografies, el d’una celebració al poble, com l’anomenat «enterrament de la sardina» que posa fi al carnaval i anuncia el començament del temps de quaresma. Tradicions que es remunten al passat i es transformen com una diversió per als nens i els adults que a la tarda surten als afores a berenar.
O potser és una foto en aparença simple, una dels anys 50. La imatge mostra, en la solitud i la duresa del lloc, unes dones que vesteixen a la moda. Els vestits i pentinats impecables i les sabates amb la terra dels camins de llavors, quan arribar fins a Portbou, si no era amb tren, resultava un viatge llarg i dificultós. Foto que seria acolorida segons els avenços tècnics de l’època.
I en aquells temps, on la religió estava omnipresent, les fotos següents mostren els joves reunint-se al cor de l’església, potser dels pocs centres socials de llavors. Crida l’atenció aquest present extingit quan, en les mirades dels seus protagonistes, en la seva certa suficiència juvenil, semblen tenir encara el futur per endavant. Un futur que, en veure la foto, l’observador entén que ja és passat. Què pensarien aquells joves? Quins eren els seus plans per al futur? Què esperaven de la vida?
Un bateig, una celebració d’estiu, l’aspecte dels carrers o la vida de llavors que tenia el seu centre neuràlgic a la duana, prompta a desaparèixer pels canvis que vindrien. És quan les fotos perden el caràcter d’imatges de la vida quotidiana, perquè qui les fa, qui les col·lecciona, sap que tard o d’hora explicaran una part molt íntima dels seus. És explicar aquesta crònica el propòsit últim de Marian Roman.
Potser les fotos més espectaculars són les de la vida ferroviària del Portbou de llavors, aquelles locomotores gegantines que deixen anar molt de fum i aquests treballadors, des dels maquinistes fins a l’últim personal de duana, bolcats al seu entorn al confí de Catalunya, allà on neix el Pirineu. Portbou sempre ha estat associat a l’exili, essent el pas obligat de milers de persones que deixaven enrere el país. Per això una gran quantitat de fotos són imatges de catalans que marxen a França o d’exiliats que fugen de la Segona Guerra Mundial.
Però també hi ha aquelles altres, les dels llocs que ja no hi són, com la «Cova del pirata», a la qual els vilatans solien arribar en bot, que ha estat esfondrada fa molt poc. El lloc desapareix però continua estant present a la fotografia.
Un altre lloc desaparegut, almenys amb el seu aspecte d’abans, és l’antic Hotel Miramar, que ocupava el centre de la imatge antiga de Portbou. Es trobava just davant del mar, com ho indicava el seu nom, i va començar sent el Gran Casino Congesta. Als anys 80 va ser enderrocat, i amb això una part de la història de Portbou, però altres espais van sobreviure, com l’anomenada «Casa Gran», un emblemàtic edifici del poble on vivien els ferroviaris.
La revenja al futur
Quin poble com cal no celebra a l’estiu la seva festa de l’escuma? Les fotos de Roman en retraten diverses, com la festa del carrer del Pi, típica de Portbou, molt a prop d’on quedava casa seva. O les festes majors i els nens, sempre presents. Potser és una cosa secundària allò que ens marca la seva antiguitat, com un vell televisor o una publicitat. O aquestes altres fotos que de tan longeves semblen haver passat per centenars de mans.
Moltes altres imatges parlen de successos que marcaran el poble per sempre, com els desastres naturals. Exemple d’això és la vegada que una riuada (2005) va amenaçar d’emportar-s’ho tot, com va quedar clarament retratat per Marian Roman.
En altres fotos, les abraçades furtives explicaran, potser, un futur casament o un cor trencat, una espera, un adéu llarg. Les fotos obren, també, la pregunta de què va passar amb els seus anònims protagonistes.
LES MÉS ANTIGUES
El seu fill, Carlos Roman, comenta que al seu pare li agradava sobretot la col·lecció de fotos o postals més antigues, no les pròpies. Les que retrataven el Portbou d’abans que ell nasqués i també el de la seva infantesa i joventut. «Crec que en realitat a ell li hauria agradat néixer abans, néixer amb el poble, amb l’estació. I poder haver gaudit d’aquells anys d’esplendor en els quals Portbou era potser el poble més ric de la comarca, abans de la guerra».
Per a Marian Roman no hi havia res com Portbou. Li encantava viure al seu poble. I allà se sentia a casa seva. Li agradava xerrar amb tothom. Estimava fer-se a la mar amb una barqueta i passar-se el dia remant. Quan feia una exposició, sempre eren a nivell local, la gent les visitava per buscar-se i trobar-se a les seves fotos.
«Ja de jubilat, a ell li agradava mirar les seves fotografies, buscar-hi la família i els coneguts del poble», explica el seu fill. Els records perduraran a les seves fotos, perquè fins i tot han deixat el cronista. «Ara, malalt d’alzheimer, ja no es recorda de gairebé res del que s’hi explica», assegura Carles Román. Es pot endevinar la seva intenció última: l’esdevenir podria emportar-s’ho tot, fins i tot els seus records. Però les seves fotos estaven destinades a conservar aquest passat com a certa revenja (amistosa i conciliadora) amb el futur.
Les fotografies de Marian Roman serien cedides fa uns anys enrere a Figueres. La família va pensar que era una manera pràctica de poder-les compartir. Avui es poden consultar a en línia a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà .
Aquest estiu passat, i malgrat el seu delicat estat de salut, Marian Roman va poder assistir a la inauguració d’una exposició d’homenatge que se li va dedicar a la Sala Walter Benjamin. «La seva ha estat una feina importantíssima i ja era hora que li féssim un homenatge, encara que sigui una pinzellada», declarava la regidora de Cultura de l’Ajuntament de Portbou, Mònica Quintana, durant la inauguració d’aquella mostra, qua reunia una trentena d’imatges captades per Marian Roman seleccionades per la seva relació amb la Casa Gran o el món ferroviari.
En aquell acte de reconeixement, Carlos Roman recordava sobre el seu pare que «viure a Portbou era la seva il·lusió i també li havia agradat molt anar al mar, li encantava remar, cosa que el va fer molt conegut». Roman fill afegia que el seu pare havia fet, fins i tot, algunes pel·lícules Super-8, moltes de caràcter familiar.
Roman fill també justificava la decisió d’haver cedit el material fotogràfic del seu pare al Museu Comarcal de l’Empordà:« «La família vam pensar que era una manera pràctica de poder consultar l’arxiu del pare». Un arxiu, afegia, que té un cert punt caòtic i del qual no saben ben bé el nombre exacte de documents que conté, entre fotografies pròpies, postals i negatius, però que permet resseguir el naixement de Portbou i la seva evolució.
