Les hores que don Fabrizio, en companyia dels gossos, passava caçant amb don Ciccio Tumeo, des de l’albada fins a la tarda, componien el corpus de les vacances a Donnafugata, fins on la família havia arribat després de tres dies de viatge entre núvols de pols dels camins. El botí, unes perdius i un humil conill de muntanya que la imaginació convertia en llebre, semblaven ser el menys important. El més important era l’escassa preocupació que el món en plena transformació en què vivien despertava allà, enmig del silenci primigeni de la Sicília pastoril. És octubre de 1860. «La pluja havia arribat, la pluja havia tornat a marxar; i el sol s’aixecava una altra vegada sobre el seu tron com un rei absolut que les barricades dels seus súbdits han allunyat durant una setmana i després torna per continuar regnant, ple d’ira però moderat per les normes constitucionals. La calor estimulava sense cremar, la llum era violenta però no matava els colors, a la terra brollaven trèvols i cauteloses mentes; a les cares incertes esperances», va escriure Giuseppe Tomasi di Lampedusa a El guerpard, una de les més grans novel·les de les idees del segle passat i un dels tresors de la lectura que de tant en tant l’ésser humà hauria de regalar als seus sentits.
Com que és sensiblement cinematogràfic i inoblidable el menjar de Donnafugata a la pel·lícula de Visconti, en què Angélica Sedàra, ja tota una dona, és presentada a la família de Fabrizio Corbera, príncep de Salina, i comença a relacionar-se amb Tancredi Falconeri. A la novel·la, la descripció de Lampedusa del timballo que se serveix pertany a la gran literatura: «L’or brunyit de la crosta, la fragància del sucre i de la canyella que n’emanava no era sinó el preludi de la sensació deliciosa que sorgia de l’interior quan el ganivet obria la superfície; llavors irrompia primer un vapor carregat d’aromes, després es veien els fetges de pollastre, els ous durs, les rodanxes de pernil, el pollastre i les tòfones barrejades amb la pasta untuosa, calentíssima, dels macarrons curts als quals l’estofat de la carn conferia un preciós color cérvol». Qualsevol, sense necessitat de fer-hi un mos, menjaria llegint-lo.
El timballo guepardesc pot considerar-se en certa manera una veritable suma de vint-i-cinc segles de gastronomia siciliana. L’alta cuina és a Sicília una història antiga i estratificada com la mateixa illa, al llarg de la seva existència colonitzada per grecs, romans, normands, espanyols i francesos. Els primers a arribar, els grecs, captivats per la fertilitat del sòl i l’abundància dels seus fruits, de seguida van deixar de banda la seva regla d’or de la moderació per submergir-se en els plaers de la taula, tant que durant la seva permanència, al IV segle aC, Plató començaria a lamentar-se’n. El menjar del qual, segons el filòsof atenès, els sicilians abusaven dues vegades al dia, tenia ja una història a l’esquena: al segle precedent, el siracusà Mítec havia escrit el que segurament es pot considerar primer llibre de cuina del món occidental, i el poeta Arquèstrat ja havia assignat les «primeres estrelles michelin» a la tonyina mediterrània i a les anguiles de Messina. Per dir-ho d’una altra manera, la bella ciutat de Siracusa era el París del món clàssic, els xefs locals traspassarien més tard l’àmbit del prestigi romà després que molts d’ells creessin alguns dels banquets gastronòmicament més rics i extravagants del període imperial.
En les receptes d’Apics, Lúcul i Cató hi ha les arrels de la cuina siciliana contemporània sorgida a les albors de la història de l’escola de Siracusa i enriquida per les aportacions colonitzadores. Al timballo del Príncep es pot sentir la pàtina apiciana i també els corrents francesos de les masses i les pastes de full farcides, que tant li agradaven, a més, a l’autor d’El guepard, aquell nen gruixut i taciturn dels ulls grans i tristos, que acabaria sent una ment lluminosa i una veu moral a Sicília. Luccio Piccolo, amic íntim de Lampedusa, deia d’ell que adorava la cuina francesa, de manera especial els timbals, i quan anava a París, «sempre portava de tornada a Palerm receptes elaboradíssimes i paquets amb ingredients de noms improbables».
La taula siciliana ve definida també per la figura del seu gran personatge literari, el Príncep Fabrizio; el seu rang, la seva autoritat, la sensualitat alterada al primer sopar de la novel·la, o el pragmatisme a Donnafugata; el ball a la casa Ponteleone, i la seva relació amb el temps i la mort. Les pàgines d’El guepard estan amarades de menjar descrit per un autor que era alhora un home de bon gust, o si es vol, d’acord amb la definició que fa de Don Fabrizio, un savi llaminer o un «stilista grasso» (estilista gras). El mateix Lampedusa, un paio grandot, distingia entre escriptors prims i escriptors grassos, el mateix a la literatura francesa, on abunden més els segons, enamorats del menjar i de les seves grans descripcions, com a la siciliana, en què únicament Elio Vittorini pot competir amb ell en el pur plaer de narrar-la.
A El guepard hi tenim, com a símil, durant la visita de Don Fabrizio al Monestir del Santo Spirito, complint amb el deure hereditari familiar de resar davant la tomba de la beata Corbera, la descripció poètico-gastronòmica de «van beure amb tolerància el cafè lleuger de les monges, van menjar amb satisfacció els cruixents ametllats de colors rosa i verd». Precisament, els mateixos bocconi di dama, els delicadíssims pistatxos recoberts de sucre glaç de l’abadia d’Agrigent que tant agradaven a Giuseppe Tomasi Di Lampedusa.
