Més de quatre cents quilòmetres de radi i fins a 31 quilòmetres d’altura. Un amplíssim espai aeri en el qual un dia qualsevol s’hi registren més de dos-cents aparells i que es multiplica per molt més en època turística. Els avions civils o militars són invisibles si aixeques el cap al cel. L’Esquadró de Vigilància Aèria 4 (EVA-4) de la Base Militar del Pení és des de fa més de mig segle els ulls de l’espai aeri. Les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any detecta si els aparells, com diu el seu emblema (Ser o no ser), són o no són, avions amics o enemics. Si compleixen la ruta i estan identificats o bé han violat l’espai aeri. I el futur planteja que la seva activitat passarà també per controlar l’aeroespecial per arribar fins al control de satèl·lits i drons.
En un indret privilegiat geogràficament, al puig Simonets i al cim del Pení, entre Cadaqués i Roses, s’hi troba la base militar de vigilància del trànsit aeri militar i civil amb la unitat de primera línia de combat de l’exèrcit de l’aire, depenent del Ministeri de Defensa, amb la missió principal de controlar l’espai aeri.
Cúpula característica
La base és fàcilment identificable per la gran cúpula de 22,5 metres al cim de la muntanya a l’interior de la qual hi ha els equips necessaris per al control aeri. Es tracta d’un immens radar Indra 3D, model Lanza. I a l’exterior en altres edificis hi ha els repetidors de comunicacions per ràdio terra-aire dels centres de control aeris militars i civils.
El capità del cos general de l’Exèrcit de l’Aire i responsable de comunicació i protocol, Pedro Muñoz, explica que «la missió principal de la base és facilitar a l’exèrcit de l’aire dades per a procedir amb la vigilància i el control de l’espai aeri».
A l’interior del Radomo, la gran cúpula que protegeix l’equipament de les inclemències meteorològiques, s’hi situen els ulls de la base.
El subtinent Marcos Sánchez, cap de de la secció del radar, porta trenta anys treballant al Pení. Explica que el radar rastreja un perímetre de més de 400 quilòmetres, des de Mallorca fins passat Marsella i una altura de 31 quilòmetres. En aquest espai es mouen invisibles als ulls els avions tant militars com civils. El dia de la visita sobrevolaven la zona fins a 215 avions.
Tots aquests aparells han de tenir un pla de vol i tenen un codi assignat amb aquest pla de vol. Un dels radars n’identifica la trajectòria, altura i i posició. El secundari, el codi. «Si es detecta un avió en aquesta zona de control, i no té el codi, i no sabem el pla de vol que porta, ni la ruta, s’activen una sèrie de procediments per veure, identificar l’avió i en última instància, portar-lo a una base aèria o treure’l de l’espai aeri», explica el capità. L’avió rebria una advertència i si en fes cas omís, un avió de combat podria arribar-hi ràpidament.
Des del Pení els equips recullen aquesta informació que posteriorment es remet a centres de comandament i control que estan a Madrid, a la base aèria de Torrejón, i a Saragossa, a la base aèria de Saragossa. I des d’aquí es fa arribar als centres de control aeri civil, com el de Gavà, de Catalunya. En torns de 24 hores i els 365 dies de l’any, des del Pení recullen, digitalitzen i envien la informació en temps real cap als centres de control. «És allà on els nostres controladors militars treballen amb aquesta informació per a poder gestionar l’espai aeri i als avions militars que tenim», assenyala Pedro Muñoz. També intercanvien la informació amb França i Portugal.
Una vista a la pantalla dels equips del radar permet tenir consciència de la gran quantitat d’aparells que sobrevolen aquest espai aeri a diari que, a nivell preventiu, controlen des del Pení. «Es pot detectar un objecte d’un metre quadrat», remarca el capità. Al mateix temps que des del Pení, es fa el control des d’una base a les Illes Balears i des d’una altra francesa a Narbona.
Els avions poden procedir de qualsevol punt del planeta i, per tant, controlar que no envaeixin l’espai aeri és una tasca de seguretat preventiva que consideren molt important. «Molt sovint no passa», admet el capità, però sí que de tant en tant hi ha entrades i sortides de l’espai aeri. El control es converteix en una prevenció per evitar que això passi.
Més vigilància
Arran dels atemptats del 2001 a les Torres Bessones de Nova York es van intensificar els controls aeris. «Els centres de control tenen línia directa amb les unitats de caça i combat que tenen personal les 24 hores de servei i que en menys de 15 minuts estan a l’aire» per evitar «que entrin en l’espai aeri avions que desconeixem on van o què van a fer».
Però les tecnologies han anat evolucionant i avui la presència de drons i satèl·lits, tant de governs com de particulars fa imprescindible plantejar-se avançar en els sistemes de control. Per això, Pedro Muñoz constata que «cada vegada més, tant en l’aviació civil com en empreses privades, com en el sector públic, es veuen més drons i més satèl·lits, i això implica un risc perquè s’ha de tenir controlat». En un futur ja s’està plantejant la necessitat del control aeroespacial.
Ara per ara, dins de la bola del Pení el control és aeri. Fins al 2015 hi havia dos radars analògics. Un s’encarregava de la vigilància i l’altre de l’altura. Hi havia dos radomos, dues boles. Va ser substituït per un radar digital nou i una única cúpula.
La presència de personal militar a la base ha anat disminuint. El conjunt té edificacions a la part inferior, l’antiga zona de vida, on s’han arribat a allotjar fins a 300 militars. Els edificis estan sense ús des de fa anys i en mal estat. Des del 2015 la vuitantena de persones que hi treballen ho fan des de les edificacions de la part superior, remodelades a partir del 2011.
Actualment, els edificis acullen personal administratiu, de seguretat, tècnic, sanitari i el que atén les necessitats com el menjador. A les instal·lacions hi ha tot el necessari per al personal, des d’un espai per menjar, per allotjar-se, a les oficines, zones de control d’accés, de reparació de vehicles I fins i tot de tractament de residus. Dels tres exèrcits que conformen les forces armades, el de l’aire són l’únic que està certificat amb la ISO 140001 amb un estricte sistema de gestió ambiental.
SHAKESPEARE A L’EMBLEMA
L’emblema de la unitat militar de la base del Pení mostra una calavera al fons que representa el «To be or not to be» del Hamlet de Shakespeare, i fa referència al codi dels avions, amic o enemic. D’aquí vindria el ser o no ser, explica el capità.
Es representen també a l’emblema els forts vents de tramuntana, amb unes línies al fons. Hi apareix igualment un avió en un color rogenc representant la Guerra Freda i els avions russos. I com un símbol més d’aquestes muntanyes, hi apareixen les dues caracterísitques boles que durant anys les han presidit, per bé que en l’actualitat només en queda una.
AMERICANS A ROSES
La història de la base militar del Pení ha marcat la història de Roses. La instal·lació militar va néixe el 1957 amb la presència del 875th Aircraf Control and Warning Squadron de la USAF. Un contingent de soldats americans que revolucionaren una població eminentment pesquera i agrícola que patia els efectes econòmics i socials de la darrera Guerra Civil. Però aquells soldats convisqueren amb la població local i deixaren petjada. S’allotjaren a la població, hi hagueren unions matrimonials, aportaren una nova cultura, novetats tecnològics i fins i tot esports com el bàsquet. Una transformació que va continuar posteriorment amb el boom turístic.
El capità Pedro Muñoz explica que en aquell moment la unitat estava formada íntegrament per americans que començarien a donar formació al personal espanyol. «És a partir del 1962 quan ja l’equip era íntegrament espanyol i va començar a funcionar amb la cadena de comandament d’aquí», comenta. Les velles instal·lacions de la part inferior avui en desús guarden encara referents del pas dels americans com la presència d’una bolera.
Els americans arribaren a Roses en un context internacional marcat per la Guerra Freda i l’enfrontament de poder entre el bloc oriental i occidental i la por de l’expansió del comunisme. El 1953 Espanya i els Estats Units van signar acords militars i el 1955 Espanya ingressava a l’ONU.
L’estació de vigilància al Pení va ser una de les col·laboracions que va portar la presència d’americans, com va passar en altres punts com la Base Loran de l’Estartit. En els inicis s’encarregaven de la recepció i control aeri. Va ser inaugurada pel personal de l’USAF l’any 1959. I 63 anys més tard continua amb la mirada posada a l’espai aeri i avui enclavada en un indret integrat en el Parc Natural de Cap de Creus.
