Hi va haver un temps que les platges d’Empúries eren salvatges, els pins arribaven a abraçar la sorra i només una vella carretera a tocar de mar, sempre plena de sorra a causa del vent que sovinteja la zona, resseguia el perfil de la costa. Tot això va canviar l’any 1992, la carretera va ser substituïda per un carril bici, passeres de disseny van ocupar el lloc dels pins, que ara ja veien el mar només de lluny, i les platges van deixar de ser salvatges per convertir-se en ensinistrades. Àrees de pic-nic perfectament preparades amb taules i bancs de la millor fusta van substituir les cadires i taules plegables que les famílies escampaven per qualsevol de les nombroses pinedes de l’indret, sense demanar cap permís perquè cap permís no feia falta. Només les ruïnes romanes i gregues, presents allà des de temps immemorial, i l’Hotel Empúries, diuen que, si fa no fa, de la mateixa època, quedaven com a testimoni del passat. Únicament uns pocs nostàlgics -entre els que em compto- enyoren aquells temps passats. La modernitat va arribar alhora que la flama olímpica.
Aquest estiu ha fet trenta anys que la flama olímpica, procedent de Grècia, va desembarcar a Empúries per, tot seguit i mercè a centenars de relleus, fer camí fins a Barcelona, on l’arquer Antonio Rebollo la dispararia perquè encengués el peveter dels Jocs Olímpics de Barcelona. Va ser el 13 de juny de 1992, quan les notes d’un sirtaki van donar la benvinguda a la deessa Marian quan va baixar del vaixell Icària fins a la sorra de Sant Martí d’Empúries.
Marian no era altra que Marian Aguilera, una noia de quinze anys, de Montgat, que avui resideix a Califòrnia, mirant d’obrir-se pas al món del cinema.
«Estava molt nerviosa, però per sort, havia d’estar concentrada en la coreografia de l’acte i en tot el que havia de fer, així que no vaig poder pensar gaire en els nervis, tot plegat no era tan senzill com podia semblar», explica en conversa telefònica amb Diari de Girona.
La Marian es va convertir en el símbol de l’arribada de la torxa, i reconeix que allò li va obrir algunes portes en el món de la interpretació, que era al que es volia dedicar. Ha tornat en altres ocasions a Empúries, per descomptat, però la costa ja lluïa molt diferent d’aquell dia.
«El primer dia que vaig tornar a la platja d’Empúries, no la reconeixia! I això que ja hi havia estat abans», confessa ara.
Però tornem al 13 de juny de 1992. El foc sagrat que va desembarcar la Marian, s’havia encès vuit dies abans en l’antiga i llunyana Olímpia. Va arribar a Empúries poc després de les nou del vespre, desafiant i vencent els presagis de pluja. Unes vint mil persones es van aplegar a aquestes platges d’Empúries que avui acullen només uns pocs banyistes, per a presenciar l’arribada del foc i els actes posteriors. Mentrestant, un miler d’embarcacions, immòbils, ho presenciaven des del mar.
-Perdonin: vostès saben què va passar fa trenta anys aquí mateix?- pregunto a una parella que para el sol a la mateixa sorra que va trepitjar la Marian.
-Aquí? Fa trenta anys?
Es miren l’un a l’altre, hi ha parelles que es pensen que als ulls de l’altre hi ha totes les solucions. En aquest cas, no és així.
-Doncs no ho sabem, no.
I això que a l’inici del camí d’Empúries, per la banda de l’Escala, hi ha el «Lampadòfor», una escultura de la Rosa Serra que vol servir de record i homenatge a aquella jornada històrica.
-Tu saps qui va arribar a Empúries el 1992?- pregunto ara a una joveneta-
-Els romans?
Millor que tornem a viure el 13 de juny de 1992. La «Santa espina» dels cors de Clavé va retronar amb solemnitat entre el conjunt de les ruïnes, allò semblava molt més que una simple recepció a una mica de foc arribat de Grècia. Núria Espert i Irene Papas van recitar uns versos. Van sonar unes bandúrries i va dansar Cesc Gelabert en honor d’Àrtemis. El silenci, cridat per 20.000 persones, era dels que retronen.
En la tribuna principal presidien Jordi Pujol, President de la Generalitat, Javier Solana, ministre d’Educació, Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, i una àmplia representació de les institucions catalanes. El públic va arribar de tot arreu de Catalunya, desbordant totes les previsions que s’havien realitzat.
la torxa al rebedor de casa
El responsable intel·lectual dels actes de la rebuda va ser el filòsof Xavier Rubert de Ventós, que va ser també l’autor d’algunes de les paraules que aquell dia es van pronunciar a Empúries. Rubert de Ventós i la seva colla d’amics solien banyar-se a les platges d’Empúries -ho puc assegurar perquè durant uns temps em van adoptar, jo tenia poc més de vint anys, ells eren intel·lectuals de prestigi-, així que allò devia ser, per ell, com rebre la torxa al rebedor de casa. Amb l’avantatge que a la platja no hi ha perill que et cremin la catifa.
Si aquell acte es celebrés avui, apareixeria l’inefable Zelenski per videoconferència, uns Jocs Olímpics són una ocasió immillorable per parlar de la pau al món. Com que el 1992 no existien ni les videoconferències ni internet, va arribar un missatge d’Aung San Suu Kyi, Premi Nobel de la Pau de 1991, enviat des del seu exili de l’antiga Birmània, que va ser pronunciat pel seu fill Alexander. «Que el foc olímpic sigui el triomf de la condició humana», va llegir. «Tant en la pista atlètica com fora d’ella, és quan l’home manifesta tota la seva feblesa. La més completa victòria és quan s’afronta amb generositat un objectiu a complir», ens va fer arribar el Premi Nobel.
El silenci que va tornar a retronar després de les anteriors paraules, el va trencar «El cant dels ocells», com es veu, una melodia que ja aleshores començava a ser omnipresent. Maragall, Pujol i Solana van oferir els seus solemnes discursos, just abans que, a les deu en punt de la nit, els exesportistes catalans Carme Valero i Miquel Noguer empunyessin la torxa des del peveter. Agafant-la cada un amb una mà, van emprendre el primer relleu en direcció a L’Escala. No va ser fins al 25 de juliol que la torxa olímpica va arribar a l’estadi de Montjuïc per a ser disparada per Antonio Rebollo cap al peveter.
Tot va començar a Empúries, aquest estiu n’ha fet trenta anys.
