La millora de les comunicacions viàries i dels serveis, com educació o salut, així com les creixents dinàmiques d'interacció rural-urbana que han acompanyat el fort procés de canvi ocorregut en el nostre país en els últims cinquanta anys, han donat lloc a una major convergència entre el medi rural i el medi urbà. Això ha fet que s'hagi superat el tradicional discurs ruralista, que avantposava una Espanya rural (símbol de l'endarreriment, la pobresa i l'aïllament) i una Espanya urbana (símbol de la modernitat i el dinamisme cultural).
Això no impedeix reconèixer que el medi rural continua essent un espai geogràfic singular, la singularitat radica en l'existència de municipis de mida relativament petita (menys de 10.000 habitants) i d'un hàbitat dispers i de menor densitat poblacional (menys de 100 habitants per quilòmetre quadrat (hab./km2), en contrast amb les aglomeracions urbanes.
Els espais rurals continuen marcats, a més, per la presència dominant del paisatge natural i per una intensa interacció de la població rural amb la natura, degut sobretot al predomini de l'activitat agrària. Ara està sorgint un nou discurs ruralista de la mà d'alguns treballs periodístics que volen mostrar alguns aspectes. És veritat que la diversitat del medi rural espanyol és tan gran que sempre és possible trobar pobles o territoris abandonats que donin pàbul al periodisme de denúncia bé intencionat o qualsevol construcció literària inspirada en la nostàlgia del passat o en el sentiment del paradís perdut, com a forma de compensar el malestar de la vida a la gran ciutat. Però no podem evitar certa incomoditat amb aquests treballs pel que signifiquen de simplificació d'una realitat que és molt més variada i complexa de la que mostren. Ens preocupa que, posant el focus d'atenció en els casos més cridaners i de més potencial dramàtic, s'estigui donant una imatge distorsionada del medi rural espanyol ignorant amplis territoris, ja que els problemes no són els del despoblament i l'abandonament, sinó d'una altra índole.
En aquesta mateixa línia de reflexió, considero més interessant fixar-se en els municipis que no es despoblen, que lamentar per què estan buits i abandonats, procurant conèixer les causes de per què hi ha territoris rurals que es mantenen vius i actius i en els que la seva població mostra un evident dinamisme.
Tanmateix, és un fet innegable que hi hagi pobles buits amb un risc clar de ser abandonats, tenint en compte que alguns ja ho estan, tal com assenyala l'informe de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP), que situa en 4.000 el nombre de municipis en perill d'extinció a curt i mitjà termini. La Llei de Desenvolupament Sostenible del Medi Rural (desembre de 2007) identificava 105 comarques «a revitalitzar» per tenir seriosos problemes reals de despoblament, i altres 84 comarques qualificades d'«intermèdies» per estar en risc d'abandonament. En aquestes comarques hi ha 4.998 municipis amb menys de 1.000 habitants que només alberguen el 3,2% de la població. És veritat que no és el mateix parlar de municipis buits que de comarques despoblades, ja que en aquests temes l'escala importa. Però ningú amb dos dits de front pot negar l'evidència d'aquest problema en algunes àrees rurals d'aquest país. De fet, el problema del despoblament a l'Espanya rural ha entrat en el debat polític, i això és també una bona notícia, ja que s'assumeix com un problema d'Estat i no com un problema local o regional.
No obstant això, a més de les comarques i municipis inactius i en risc de despoblament, hi ha en la nostra geografia molts altres territoris rurals on no és aquest el problema que els afecta, sinó d'altres.
En aquests territoris viuen agricultors que s'esforcen diàriament per tirar endavant les seves explotacions, lluitant contra la pèrdua de rendibilitat de l'agricultura, la imposició dels preus agrícoles per part de les grans cadenes alimentàries, la debilitat de les fórmules associatives, el relleu generacional en les explotacions agràries, els efectes negatius del canvi climàtic, l'erosió dels sòls, l'escassetat de recursos hídrics, etcètera.
I hi ha també territoris que són avui un exemple de dinamisme social i econòmic i d'innovació. En ells, nous agents econòmics troben en els pobles rurals avantatges competitius per al desenvolupament de projectes empresarials, així com joves emprenedors aprofiten els espais rurals com a oportunitats de negoci en àmbits molt diversos (esport de natura, activitats recreatives, artesania o turisme rural, entre altres).
Així mateix, professionals dels oficis més variats (fusters, encarregats de treballar la metal·lúrgia, metàl·lics, guixaires, enrajolats o electricistes) resideixen en els seus pobles, i gràcies a la millora que han experimentat les infraestructures viàries, es desplacen diàriament als nuclis urbans per desenvolupar les activitats que els són pròpies.
Hi ha, sens dubte, territoris buits i despoblats en l'Espanya rural que requereixen ser tractats amb plans específics de desenvolupament amb la finalitat d'intentar reactivar-los. Però no en pocs territoris continuarà el procés inexorable de despoblament dels seus petits municipis sense cap possibilitat d'invertir aquesta tendència. No es pot aspirar a mantenir viva una estructura molt desigual de municipis, que procedeix de l'Edat Mitjana i que mai ha estat objecte d'una ordenació racional i moderna.
En un context de recursos públics escassos en el qual cal establir prioritats, és necessari definir en cada tipus d'espai rural les estratègies més adequades d'inversió en infraestructures i equipaments, com ara centres escolars i de salut, plantejant-ho sempre, és la meva opinió, en una escala comarcal i no municipal i amb criteris de racionalitat i eficiència.
