Arran de la fallida de Lehman Brothers el 15 de setembre de 2008, diversos organismes van començar a estudiar la manera d'evitar casos similars en el futur. La FSB (Consell d'Estabilitat Financera) i el Comitè de Basilea publiquen periòdicament una llista de bancs mundials que per la seva grandària i relació amb la resta d'entitats són considerats sistèmics. Per això, els exigeixen uns requisits de transparència i solvència superiors als d'altres entitats. Hi ha algun banc espanyol en aquesta llista? Sí, el Banc Santander. I fins a novembre de 2015 també hi havia el BBVA. En qualsevol cas, dins de la llista de bancs sistèmics globals hi ha diverses categories entre les quals Santander està a l'última. És a dir, l'«extra» de solvència que se li exigeix és de l'1%, en comparació del 2,5% que se li demana a JP Morgan, considerat el banc més sistèmic de tots.

Segur que el terme banc sistèmic, tot i no ser gaire quotidià, comença a sonar-nos per les notícies relacionades amb l'exigent regulació a la qual se sotmet el sector bancari i les notícies que se'n deriven. Un banc sistèmic és aquell que per la seva importància, mida o influència té una gran rellevància en el mercat en què opera. Per aquest paper principal tenen una importància cabdal en l'estabilitat de les economies en què desenvolupen la seva activitat i, per tant, pel bé comú, es considera que «no se'ls ha de deixar caure».

Estar o no en aquesta llista és una circumstància que s'ha de tenir en compte, però en cap cas hauria de ser l'únic criteri a l'hora de comprar accions d'un banc. Un banc sistèmic et dóna la tranquil·litat de saber que se li exigeix un matalàs extra de capital, així com majors requisits d'informació i transparència. En ser considerats com «mmassa grans per caure» tenen menys probabilitats de desaparèixer. En cas de fallida, un accionista es veuria molt perjudicat per la situació, però almenys mantindria les seves accions encara que valguin menys. Hi ha una llei no escrita que diu que aquest tipus d'entitats han de ser rescatades en cas de fallida a causa de les relacions que tenen amb la resta de bancs, la qual cosa podria provocar un efecte dòmino que no afavoreix ningú. Un client particular no hauria d'optar per un banc o un altre en funció de si és sistèmic o no, però els clients institucionals prefereixen fer negocis amb un banc que sí que ho és.