Javier Pacheco Serradilla (Barcelona, 1970) ha estat reelegit quatre anys més com a secretari general de CCOO de Catalunya. Si el seu primer mandat el va iniciar amb el repte de pilotar el sindicat durant l’inici de la recuperació de la crisi financera i immobiliària; aquest segon l’inaugura amb la tempesta del coronavirus encara viva en l’àmbit sanitari i sense haver mostrat totes les seves seqüeles en l’econòmic.

Estem a l’inici de la fi de la crisi de la COVID?

Depèn de com interpretem la crisi de la COVID. Ja estàvem vivint tres crisis creuades: social i econòmica, política i democràtica i climàtica i sanitària. Aquestes tres crisis es creuen i la COVID hi afegeix complexitat. Hem controlat la pandèmia i comencem a treballar les altres tres crisis. En aquest sentit sí que estem a l’inici de la fi, s’intueix una llum de sortida. Però ara cal veure com donem sortida a aquestes tres crisis. Què és sortir de la crisi? El 2015 l’economia creixia, però també la pobresa i la precarietat laboral.

Quin escenari preveu per al mandat que comença?

Penso que hi haurà una recuperació econòmica important, que pràcticament arribarà a la gran majoria de sectors. Tenint en compte que hi ha sectors en profunda transformació i patiran una crisi. És per això que el sindicat està fent un plantejament a mitjà termini que hem d’incorporar a totes les polítiques públiques: les transicions.

Què vol dir això?

Com governem els canvis que ja s’estan produint a sectors com el de l’automòbil, el financer o el comerç. Hem d’acompanyar aquesta transformació per no sortir perdent. No podem tancar un sector i esperar que vingui un altre a cobrir el seu lloc. Hem de lligar-ho i ara mateix no tenim un acompanyament normatiu. Necessitem un pacte per a la transició.

Els ha arribat alguna garantia de reindustrialització de Nissan?

No. L’empresa no està sent proactiva i el pacte que vam signar amb ella és que per marxar havia de deixar això funcionant i amb la gent ocupada. I, si no, potser no te’n vas. I després les administracions han d’entendre que aquí es juguen el projecte de país. Cal donar-los un missatge a totes aquelles empreses que en aquest procés de transformació, si se’n van, han de deixar ocupació i teixit productiu. L’Administració no ha de descartar cap nivell d’implicació, fins i tot entrar en el capital de qualsevol projecte d’inversió. No seria el primer país de la Unió Europea que fa una cosa així.

És replicable aquesta via en les grans reestructuracions que estem veient?

Sí, per garantir una transició justa, l’Administració ha d’entrar en el capital de les empreses estratègiques. I després hi ha altres vies proactives. A França les grans empreses que volen tancar han d’avisar l’Administració amb un any d’antelació. I durant aquest any han de treballar en la reducció de l’impacte social i laboral d’aquest tancament. I ho fan no per res, sinó perquè hi ha una norma que els obliga. Si no, no poden tancar. Per què hi ha multinacionals que prefereixen tancar aquí i no a França? Perquè aquí els és més fàcil per llei. En un mes ho poden tenir a punt.

Què passarà si el Govern no es dota d’aquestes competències?

Probablement la sortida d’aquesta crisi serà més feble. Perdrem una oportunitat com ja la vam perdre en els 80, amb l’entrada a la UE. No hi haurà ocupació de qualitat i viurem en un país més pobre.

Preveuen un augment de la conflictivitat laboral en els propers anys?

Si no som capaços d’articular aquest pacte per a la transició, evidentment augmentarà la conflictivitat. La gent es defensa. Per donar-li continuïtat i estabilitat a la recuperació, la pau social també és un valor. Però per a això es necessiten xarxes de protecció. Si volem aturar la ultradreta, si volem que la gent que pot perdre la feina en aquest procés de transformació no busqui aixopluc en les seves explicacions senzilles, hem d’aixecar i mantenir un escut social.

És Catalunya més governable després de les últimes eleccions?

És aviat per saber-ho. Espero que ERC i JxCat hagin ordenat els evidents dèficits que tenien en l’últim Govern.

Quina ha de ser la prioritat del pròxim Govern?

L’economia i la salut. Un país amb una de cada quatre persones en risc de pobresa, amb més de 200.000 persones a llars sense ingressos, 400.000 treballadors pobres i més de mig milió d’aturats, no es pot permetre tenir una altra prioritat. Les persones han d’estar al centre. I si no aconsegueixen fer uns pressupostos per al 2021 estaran renunciant a ampliar el potencial que tenen per canviar això. Aquest ha de ser el primer pacte que tingui el Govern i el missatge que ha de llançar a la societat.

Durant l’anterior legislatura va denunciar que cada soci de Govern governava per als seus. Quin seria el cost que això tornés a passar?

Hi ha una degradació institucional important per la falta de projecte propi. Si aquesta actitud continua, aquesta degradació s’agreujarà. I ens condemnaria a unes noves eleccions. És un cost molt bèstia, si tenim en compte que estem vivint la crisi més gran que ha conegut la nostra generació. Si no són conscients d’això, és que viuen aliens a la realitat. I si no compleixen, la societat civil haurà de teixir les seves aliances i portar als carrers les mobilitzacions per exigir-li.

Li preocupa que els propers pressupostos els dissenyi JxCat?

És clar, l’ànima de JxCat ha redactat molts pressupostos i normalment no ens han agradat.

Vox ha entrat amb 11 diputats al Parlament, tem que condicioni el debat públic?

Ja l’està condicionant. La crispació actual que es viu a tot Espanya és un efecte directe de l’entrada de Vox a les institucions. El cordó sanitari a les institucions a Vox és lloable, però no suficient. Hem de construir un escut social que trenqui els missatges simplistes que col·loca per intentar cooptar una majoria social.

Aquesta crispació està entrant en els centres de treball?

No, però sí que és veritat que idees vinculades amb l’homofòbia, el racisme o el masclisme comencen a expressar-se per part d’alguns en els centres de treball. Encara que de moment no suposin una crispació.

Tem que el sindicat afí a Vox, Solidaritat, s’expandeixi a Catalunya?

No, és només un registre d’un partit. No he conegut encara cap delegat ni conec cap empresa on tinguin representació. El model de sindicalisme de classe no està en risc.