Al centre de la nostra galàxia, a uns 26.000 anys llum del nostre planeta mare, hi ha una parcel·la del cosmos on la força gravitatòria és tan i tan forta que res, ni tan sols la llum, se’n pot escapar. Es tracta del forat negre supermassiu Sagitari A* (o SgrA*, amb asterisc final, sí), un monstruós objecte astronòmic enmig de la Via Làctia amb una massa equivalent a 6.500 milions de vegades la del nostre Sol. La seva existència va ser detectada per primera vegada el 1974, però no ha estat fins ara, gairebé 50 anys més tard, quan finalment se n’ha pogut veure l’ombra. Un equip internacional de científics, amb diversos espanyols formant-hi part, va presentar ahir la primera imatge directa del forat negre supermassiu més proper a la Terra.
La imatge ha estat captada gràcies al consorci internacional conegut com a Telescopi Horitzó de Successos (EHT, en les sigles en anglès), una xarxa global de vuit instruments científics d’altíssima precisió que, treballant de manera sincronitzada, han aconseguit emular la potència d’un «telescopi gegant virtual» de la mida del nostre planeta. Un dels punts clau d’aquesta xarxa ha estat el radiotelescopi de Pic del Veleta, situat al cor de Sierra Nevada. Perquè es facin una idea de la magnitud d’aquest instrument, l’equivalent terrestre seria tenir una càmera amb prou resolució per poder llegir un diari a Nova York des d’una cafeteria a París. O per fotografiar des de Barcelona una pilota de golf situada a les costes de Groenlàndia. O retratar una taronja a la superfície de la Lluna.
L’espectacular imatge d’aquest monstre gravitatori de 44 milions de quilòmetres de diàmetre suposa «la primera confirmació visual que l’objecte del centre de la galàxia és un forat negre», va explicar ahir l’investigador José Luis Gómez, de l’Institut d’Astrofísica d’Andalusia (CSIC), durant la presentació oficial de la troballa. «Aquestes observacions sense precedents han millorat enormement la nostra comprensió del que passa al centre de la nostra galàxia i ofereixen nous coneixements sobre com els forats negres gegants interactuen amb el seu entorn», va afegir Geoffrey Bower, de l’Institut d’Astronomia i Astrofísica, Acadèmia Sínica (Taipei), en una de les rodes de premsa celebrades ahir.
Imatge històrica
El primer retrat de Sagitari A* és, realment, una imatge de la seva ombra. O més ben dit, dels objectes que envolten aquest pou gravitacional. Atès que l’epicentre d’aquest objecte astronòmic és tècnicament impossible de retratar (ja que si no hi ha llum tampoc hi ha fotografia possible), la imatge d’aquest forat negre recull l’estela dels objectes que orbiten al seu voltant. Com el petit conjunt d’estrelles que viatgen 1.500 quilòmetres per segon als confins d’aquest forat negre. O el núvol de gas brillant que orbita al voltant del forat negre del centre de la Via Làctia i que, en el seu recorregut, emet una intensa radiació.
La primera instantània de Sagitari A* debuta només tres anys després de la publicació de la primeríssima imatge mai obtinguda d’un forat negre. A principis del 2019, el mateix equip científic que protagonitza la notícia del dia va presentar la imatge (fins aleshores inèdita) del monstre gravitacional situat al centre de la galàxia el·líptica Messier 87, a uns 50 milions d’anys llum de la Terra. Però a diferència d’aquesta primera imatge, Sagitari A* es presenta com un forat negre molt més convuls. Mentre en el forat negre de Messier 87 el gas tardava entre dies i setmanes a completar la seva òrbita, a Sagitari A* les òrbites amb prou feines duren un dia. Per això mateix, segons explica l’equip científic encarregat del seu estudi, s’han hagut de calibrar prop de 10.000 milions d’observacions per dibuixar la silueta d’aquest cos astronòmic.
La semblança entre la imatge de Sagitari A* i la de Messier 87, expliquen satisfets els investigadors, també suggereix que tots els forats negres de l’univers han de tenir una estructura semblant.
Després de la publicació de la imatge del forat negre al centre de la Via Làctia, ja són dues les instantànies que disposem d’uns enigmàtics objectes celestes que, fins fa un grapat d’anys, només s’havia provat que existien sobre el paper. Durant gairebé cent anys, l’única manera de provar l’existència dels forats negres era a través de proves indirectes.
