Moltes persones han pensat a traslladar la seva vida a l’entorn rural, sobretot després de la pandèmia, i algunes ho han aconseguit, com Merlés Martínez, Laia Angrill i Estela Delga, tres dones que van deixar l’estrès urbà per obrir-se camí al món rural, una tasca gens fàcil si ets jove i, a més, dona.
Estela Delga, hortolana de 26 anys, en fa tres que va decidir abandonar la seva feina d’il·lustradora a la ciutat de Girona per crear una escola de permacultura en un petit poble de la Garrotxa i compartir les seves experiències a YouTube.
Abans de crear el seu propi negoci, a causa de les dificultats per trobar habitatge i terres que conrear, Delga i la seva parella van cuidar una masia a canvi d’allotjament.
Delga denuncia que, segons la seva pròpia experiència i la d’altres dones que s’han posat en contacte amb ella per xarxes socials, els contractes de parceria solen ser «molt sexistes», amb ofertes laborals en les quals s’especifica que ha de ser la dona qui es dediqui a cuinar i netejar la masia i, l’home, el qui es dediqui a conrear la terra i fer petites reparacions.
«Per què la dona no pot dedicar-se a treballar la terra i ha de dedicar-se per contracte a la neteja de la llar?», es pregunta la jove, que lamenta, a més, que alguns propietaris tractin d’«aprofitar-se de la bona fe dels joves sense experiència».
Les males experiències viscudes en el món de la parceria van portar Delga a buscar altres alternatives per viure en el camp i conrear la terra, una activitat per la qual, assegura, li van faltar ajudes per part de l’Administració.
Després d’estar cinc anys treballant en un centre comercial de Badalona i haver-se format en Enginyeria Agrícola, Merlés Martínez va decidir entrar a l’Escola de Pastors de Catalunya i traslladar-se al món rural a la recerca d’oportunitats laborals.
«Tenia clar que no volia treballar en una granja intensiva, així que solament em va quedar emprendre», comenta.
Amb 28 anys, la jove va començar la seva marxa al món de la ramaderia amb el projecte de Can Mimó de Vacarisses, una iniciativa integrada en el projecte europeu Life Montserrat destinat a protegir la zona dels incendis a través de la silvopastura.
Ara, des de fa quatre anys, surt a pasturar cada dia les seves 150 cabres per reduir la biomassa forestal de la zona, una activitat que manté gràcies a la venda de productes làctics i càrnics.
«Amb l’estiu d’incendis forestals que estem vivint, és més evident que mai que falten joves pastors en el món rural», apunta Martínez, qui lamenta que aquest tipus de projectes de prevenció d’incendis «requereixen de grans inversions que són impossibles treure endavant per a una persona jove».
Abans de tenir el seu propi ramat, Martínez es va enfrontar a diferentes feines en les quals, assegura, es va sentir discriminada per ser dona i va rebre un tracte «infantilitzador perquè m’advertien contínuament que no agafés ganivets o càntirs de llet pesats, però als meus companys mai no els deien res».
Martínez forma part dels anomenats «neorurals» i comenta que el fet de venir de la ciutat sent dona jove també li ha suposat un problema afegit: «alguns directament no et deixen ni intentar formar part d’aquest sector», en el qual només un 20 % són dones.
Laia Angrill va deixar enrere el seu poble, Oliana fa cinc anys per traslladar-se a Barcelona a estudiar Global Studies, no obstant això, arran de la pandèmia, va haver de tornar al seu poble per agafar el relleu al seu pare en l’explotació ramadera familiar.
Després de dos anys treballant en el negoci familiar i haver agafat les regnes de la granja, als seus 23 anys, Angrill adverteix sobre les dificultats amb les quals es troba les dones joves al món de la ramaderia, un sector «masculinitzat i envellit».
«En els sindicats m’he trobat amb molts ramaders que no creuen que una dona jove pugui amb 250 animals», denuncia Angrill, que reitera l’important paper que podria tenir la seva generació en la incorporació d’una perspectiva feminista i mediambiental en aquest sector.
«Quan vas a una reunió i ets l’única dona et pots trobar amb dues tessitures: ser la que més parla i crida perquè t’escoltin o no poder dir res perquè et fan creure que el que dius és una ximpleria», lamenta la jove.
Segons l’Atles del Món Rural 2022, les sol·licituds d’ajudes per a la incorporació de joves agricultors estan decreixent i només un 27,8 % són sol·licituds fetes per dones, una xifra que augmenta respecte a altres anys, però poc.
«Les ajudes són escasses i triguen molt a arribar, la primera injecció de diners arriba després de dos anys de la sol·licitud i l’altra meitat, durant el quart any», segons Angrill, que recalca que aquest tipus d’ajudes són «un pedaç a un problema de fons».
«Quan el govern intervingui l’economia d’aquest sector de manera efectiva, llavors, no necessitaré ajudes ni per ser jove ni ser dona. El preu de la llet és tan baix que les ajudes no serveixen per res, el balanç de resultats sempre és negatiu», afirma Angrill, que considera que «el relleu generacional és un dels reptes principals d’aquest sector».
Segons dades d’Acció Climàtica, només el 9,5 % de les persones que es dediquen a treballar la terra són joves, el 24,5 % tenen entre 41 i 55 anys i el 41 % supera els 65 anys.
«El relleu generacional no és solament necessari per donar vida al món rural, sinó també per canviar la visió masculinitzada que existeix en el sector primari», conclou Martínez.
