«La immigració redueix els salaris a curt termini però a la llarga l’efecte es dissipa»

El professor Joan Monràs (Girona, 1983), guardonat aquesta setmana amb el XXII premi Fundació Sabadell a la Recerca Econòmica, és llicenciat en Matemàtiques per la Universitat de Barcelona, màster en Relacions Internacionals a la London School Economics i en Economia per la Universitat Pompeu Fabra i doctor en Economia per la Universitat de Colúmbia.

En quina mesura la globalització ha contribuït al procés migratori?

En els darrers cent anys hi ha hagut un procés de moviment intern de població laboral primer cap a la indústria i després als serveis, i des de les zones rurals a les ciutats, i això també s'ha produït entre països. I no només per la globalització, sinó per la manera com han anat conformant-se tant les formes de produir com de viure. Això ha suposat que s'hagi anat concentrant més activitat econòmica a les grans urbs que a les zones rurals.

La despoblació de les zones rurals i la gestió de les macrourbs, comporten nous desafiaments?

Sí. Les zones d'origen perden població i les societats d'acollida s'enfronten a la pregunta de si els mercats laborals i d'habitatge estan preparats.

La immigració abarateix el factor treball com es diu?

Depèn del context i no és el mateix l'efecte a curt que a llarg termini. Cal tenir una visió completa del procés d'adaptació del mercat laboral. Si no es canvia res i només s'hi afegeixen treballadors al mercat laboral, hi haurà una baixada de salaris. Però això és a curt termini. Després, els mercats s'adapten amb les formes de producció i l'efecte tendeix a dissipar-se. De manera que a llarg termini hi ha poques diferències salarials entre les ciutats que han rebut immigració poc qualificada i les que no, perquè la utilització tecnològica és diferent, perquè si baixen els nivells salarials hi haurà població que se'n vagi a altres zones, es perdrà atracció de mà d'obra, etcètera.

És necessària la immigració davant de l’envelliment demogràfic?

Sens dubte. La immigració es concentra sobretot entre els 20 i els 40 anys i una fracció important se'n torna al seu país d'origen per formar una família o perquè han fet estalvi. Això suposa una renovació permanent del col·lectiu jove total del país de destinació. Al voltant del 30% de la gran onada migratòria d'Europa als Estats Units a finals del XIX i principis del XX va tornar.

Com repercuteix a les pensiones i comptes públics?

Els immigrants fan una contribució positiva a la despesa pública, perquè, com que són joves quan arriben, consumeixen poca despesa pública en educació i en sanitat, cotitzen al sistema públic de pensions i molts tornen abans que comencin a ser consumidors nets de recursos. Se sol emfatitzar el que és negatiu: que, pels seus menors salaris, tributen i cotitzen menys. Aquesta és una força de sentit contrari. Però la resultant entre l'un i els altres factors és favorable per al país d'arribada. També genera un gran fenomen de remeses. Molts emigren sense la família i es creen forces molt important per reduir el consum en destí, estalviar i enviar diners al seu país.

«Els immigrants fan una contribució positivaals comptes públics perquè arriben sent joves i molts tornen»

Com repercuteix el fenomen al mercat de l'habitatge?

Aquí actuen també forces antagòniques entre si. D'una banda, els immigrants de baix nivell educatiu solen anar al mercat de lloguer i això eleva els preus. Però si incrementen els preus del lloguer, hi haurà més oferta i a llarg termini l'efecte d'encariment es dissipa. Alhora, els immigrants de baix nivell educatiu solen entrar a treballar al sector de la construcció i això abarateix els costos i tendeix a fer més accessible l'habitatge a llarg termini a la resta de la població.

El fenomen migratori es perpetuarà per més que s'aixequin murs?

Fer prediccions és difícil. Durant la segona meitat del segle XX, els països en desenvolupament tenien taxes de natalitat altíssimes, però ara s'està desaccelerant. Potser en el futur continuarà havent-hi incentius per emigrar però no tants com els últims 50 anys. Tot i això, mentre persisteixin les diferències econòmiques entre països, hi haurà incentius per emigrar. No sé quina de les dues tendències prevaldrà sobre l'altra.

Com s'ha d'abordar la gestió de les societats complexes i diverses per l'elevada immigració?

He estudiat el cas de Nova York. Els immigrants se segreguen en barris diferents segons l'origen i la raça. Però constatem que la interacció entre aquests col·lectius, més enllà de les zones residencials diferents de cadascun, és més gran: per exemple, en el consum i ús de restaurants a la ciutat.