Acaba de començar un nou curs que l'única novetat que aporta és que no hi ha cap novetat. Seguim amb una política d'aparador que amaga una rebotiga i un magatzem buits. Tot plegat, un déjà vu: jocs de paraules artificiosos que delaten la seva absoluta buidor de continguts.
Perquè, la veritat, el llistat d'innovacions que venim acumulant al llarg dels darrers anys és ben poc «innovador»: avaluació no quantitativa, aprenentatge basat en projectes, educació per competències i no per continguts, escola inclusiva -sense dotació econòmica-, instituts escola -l'última «novetat»-, precarietat laboral de la meitat de la plantilla docent, aules improvisades en «barracons»... I uns resultats cada cop més decebedors. Tot això sense la més mínima autocrítica ni, tal vegada per evitar-ne la irrupció, sense cap contrastació de resultats que pogués induir-nos a sospitar que potser no estiguem fent les coses massa bé.
En matèria d'educació, com en qualsevol altre àmbit, les innovacions, les idees i els projectes que sorgeixen per millorar la seva pròpia realitat no s'han d'aplicar de cop ni massivament, sense que abans hagin estat contrastats d'acord amb uns mínims criteris de validesa, sense haver comprovat si la seva aplicació resulta positiva i beneficiosa, d'acord amb els objectius que s'havien plantejat. Si es comprova que funcionen bé, aleshores la seva aplicació o el seu ús es generalitza; si, en canvi, resulta que no funcionen, aleshores es descarten i, en tot cas, s'investiguen les raons per les quals han fracassat en la seva aplicació. Pensem, per exemple, en els requisits i les prevencions que s'exigeixen a un nou medicament abans de donar-lo per bo i posar-lo al mercat. Què pensaríem d'algú que ens anunciés un nou medicament sense haver estat prèviament i degudament contrastat i homologat? En diríem pseudociència, curanderisme o, simplement, enganyifa, oi?
Doncs bé, curt i ras, això és ni més ni menys el que està passant al nostre sistema educatiu des de fa ja uns quants anys. S'adopten innovacions pel mer fet de ser-ho, i s'apliquen de forma generalitzada sense haver passat prèviament per cap mena de contrastació. I si resulta que no responen a les expectatives que havien generat, doncs, molt fàcil, es recorre a una nova innovació que les complementi... I així successivament. Tot això amb un agreujant: no solament s'apliquen de forma generalitzada sense haver estat degudament contrastades en la pràctica -o sense confrontar com els ha anat a d'altres països que ho hagin aplicat abans-, sinó que, a més a més, aquí la seva pròpia aplicació pràctica es duu a terme sense els recursos necessaris que des del propi discurs teòric es requeria per a la seva aplicació.
S'aplica de forma unilateral l'escola inclusiva, però sense les dotacions econòmiques i de suport que necessàriament es requereixen per tal que hi hagi unes mínimes possibilitats d'èxit en la seva aplicació, la qual cosa és abocar-la al fracàs més absolut i a l'obtenció de resultats contraris als desitjats i proclamats; s'aplica l'educació per competències «a sacco», com si fos possible -i desitjable (!)- al segle XXI saber només «com» fer coses sense saber «per què» es fan així, bandejant els continguts dels programes d'estudis; es decreta l'educació per projectes ometent el fet que la interdisciplinarietat requereix d'uns mínims coneixements previs de les disciplines que hi són involucrades; s'universalitza la digitalització sense haver proporcionat els conceptes previs que permetin la formació d'un criteri que permeti entendre què és realment el que s'està fent...
Els resultats estan a la vista. Cada cop hi ha més alumnes que accedeixen a la Secundària amb dificultats de comprensió lectora pròpies de l'analfabetisme funcional o amb una alarmant incomprensió, per exemple, del sistema mètric decimal. I molts en surten gairebé igual que hi havien entrat. Manca de comprensió lectora, manca d'aparell conceptual... I aleshores, és clar, a baixar nivells per tal que aprovi tothom, i així reduïm el fracàs escolar per decret. Altrament es palesaria que, com al conte d' Andersen, l'emperador està nu.
Però si és tan evident que l'emperador està nu, per què se segueixen anunciant, any rere any, nous complements per al seu «vestuari», que acabaran a l'armari d'andròmines al damunt dels anteriors?
El discurs educatiu hegemònic i «oficial» és, certament, discutible i qüestionable. I alguns fins i tot pensem que el mateix ordit teòric en què es fonamenta presenta contradiccions internes que l'invaliden epistemològicament. Però aquest no és el problema principal, sinó, en tot cas, un de derivat. Si una cosa no funciona, doncs es reconeix, es descarta i punt. I si això no es fa és per una altra raó. El gran problema és que aquest discurs educatiu s'ha enquistat en un discurs polític al qual serveix com a arma ideològica de consum, i ja no és pròpiament un «discurs educatiu», sinó que s'ha convertit en propagandístic, en mera «propaganda», en el sentit més pejoratiu del terme. I quant a tal, funciona segons la seva pròpia lògica, independentment del que hom suposa que hauria de ser el seu objecte.
Altrament dit, com en el Titànic quan s'enfonsava, que segueixi tocant l'orquestra, que prossegueixi la funció...
