El concepte d'educació inclusiva és erroni, l'educació és educació i punt. No hi ha educació si no hi ha inclusió. Amb aquesta claredat i contundència s'anaven elaborant les conclusions de la jornada que amb el títol de Remoure per incloure es va celebrar a Olot el passat 11 de gener, amb la participació de 150 persones vinculades i interessades per l'educació. La jornada estava impulsada per la Xarxa de Professionals de l'Escola Inclusiva de Catalunya (XAPEICAT) amb la col·laboració del Col·lectiu d'Ensenyants de la Garrotxa. Pretenia compartir estratègies, obrir un espai de reflexió i crear una xarxa de professionals compromesos amb l'educació inclusiva a la comarca de la Garrotxa. Alhora, la Jornada s'emmarcava en un dels eixos de treball establerts des del Congrés d'Educació Pública de Catalunya que va començar a caminar el mes d'octubre. En una matinal molt freda de seguida es va generar un clima molt càlid de sinèrgies, complicitats i horitzons compartits.
El punt de partida de la jornada plantejava que la inclusió és un dels reptes més rellevants que tenim a les nostres escoles i instituts, i implica un canvi de mirada per fer-hi front. El Decret d'Inclusió aprovat l'octubre de 2017 no està al dia i no disposem dels recursos necessaris. Malgrat tot, cal donar-hi resposta amb les eines que tenim a l'abast, amb la convicció que tots els alumnes han d'estar atesos amb qualitat.
La matinal Remoure per incloure va tenir una dinàmica participativa molt creativa i engrescadora a partir del fil conductor de cuinar una bona «escudella» amb la participació de tothom, tal com s'ha d'assolir la inclusió, que només és possible amb la implicació de totes les parts. Per fer-ho, primer calia «arremangar-se» per posar-se a la feina i anar responent a la pregunta inicial indispensable: «vull o no vull?», una educació inclusiva. Després els participants van ser dirigits a un mercat on s'havien d'anar proveint de diversos ingredients per cuinar aquesta educació inclusiva. En aquest mercat es podia conversar amb diversos paradistes, experts i experimentats, sobre l'organització de centres, la inclusió a les escoles d'alta complexitat, les SIEI (suport intensiu a l'escolarització inclusiva), el treball a peu d'aula, el paper de les famílies, la implicació de les entitats, l'aportació dels EAPs, el suport de les empreses i el debat sobre el mateix Decret d'Inclusió.
Tot disposant dels ingredients es comença a «fer bullir l'olla» a la sala El Torín i s'afegeixen la sal i el pebre. El debat arrenca amb la convicció que la inclusió és un dret, com afirmen totes les convencions internacionals, i que l'escola és de tots. El fonament és que «hem de treballar tots tan junts i tant de temps com puguem». Per fer-ho possible és convenient desaprendre tot un seguit de conceptes i aprendre'n de nous, com és treballar amb un disseny universal de classe, pensat per tal que tots els alumnes aprenguin. Per tant, perquè els centres educatius puguin ser inclusius cal, en primer lloc, una bona formació dels docents. Tot seguit, unes mesures organitzatives imaginatives adaptades al context, i unes ràtios racionals i adients a les necessitats. La clau és l'organització, però és indispensable que l'objectiu de la inclusió sigui compartit per tota la comunitat educativa i fins del conjunt de la societat.
Una bona part dels centres d'infantil i primària ja treballen a bon ritme repensant l'organització i adaptant les metodologies i el professorat a la nova mirada transformadora, com ho van posar de relleu els centres que van exposar els seus projectes, com les escoles Pere Calders, de Polinyà, i Guillem de Montgrí, de Torroella, o els instituts escola Costa i Llobera, de Barcelona, i Francesc Cambó, de Verges. Amb tot, la secundària, tal com està estructurada ara mateix, fa el repte més difícil i calen canvis amb més profunditat. També es va posar a debat si els centres d'educació especial, amb el pas d'alumnes a l'escola ordinària, havien de desaparèixer. L'aposta és que esdevinguin CEEPSIR com a centres proveïdors de serveis i recursos als centres ordinaris, que són els que tindran la immensa majoria d'alumnes escolaritzats.
El «plat fort», però, va ser l'espectacle de dansa inclusiva de l'escola CorArt, una excel·lent mostra de com poden treballar plegats alumnes diversos, un autèntic homenatge a la inclusió. I així fer palès una de les màximes de la jornada: «La inclusió és un procés, és aprendre a viure amb les diferències i aprendre com aprendre de les diferències» ( M. Ainscow).
Una jornada que va suposar un pas endavant per crear sinèrgies entre persones, entitats professionals i escoles per afrontar conjuntament el repte que tenim al davant. Per dir que no es pot esperar més. Per escoltar i posar-se en el lloc de persones amb necessitats educatives especials i de les seves famílies per comprendre què els passa quan el sistema no els respon suficientment. Una jornada sobre la inclusió i l'equitat que realment va remoure, sensibilitzar i sacsejar. Com volem que remogui i sacsegi el Congrés d'Educació Pública on s'aportaran les conclusions d'aquesta fantàstica matinal.
