El fiscal imputa el jutge per haver-se atrevit a imputar la Infanta. La filla del Rei declara voluntàriament i Horrach declara voluntariós que Cristina de Borbó és una santa. Pot ser que no hi hagi conspiració, com predica el ministeri públic, però la defensa i la fiscalia s'harmonitzen exemplarment, tant a l'hora d'oposar-se a la imputació com d'acceptar-la amb poc convenciment, persistent coincidència, en un "cas Infanta" que analitza precisament la sintonia entre l'esmentada i Urdangarin.

El fiscal se centra astut en el delicte fiscal que no podrà aclarir ni un congrés mundial d'inspectors d'Hisenda, però no diu res del blanqueig de capitals. La seva exhibició de múscul numèric oblida que Cristina de Borbó va manejar quantitats escandaloses de diners no declarats a Hisenda per una societat que porta el seu nom i amb la responsabilitat addicional, per la seva edat i per ser qui és, d'assabentar-se diligentment de la procedència dels fons. El Codi Penal té en compte la imprudència com a delicte, curiosa absència en el discurs d'un acusador públic.

Igual que la defensa acovardada, el fiscal agredeix el jutge sense apel·lar, a la qual cosa està obligat si l'assisteix la convicció que el seu rival utilitza una "teoria conspiratòria". Aquí utilitza a més erròniament el terme. El diccionari defineix "conspirar" com "unir-se contra algú per causar-li mal", i Hisenda, la fiscalia, l'Advocacia de l'Estat, la Moncloa i la Zarzuela treballen plegats a favor de la immaculada Infanta. Per expresssar-se malament, ha recaigut sobre Horrach la idea que denunciava una conspiració. És doblement fals, perquè úbucament defensa i perquè assistiríem a la primera conjura d'un home sol, Castro.

La gelosia és mala consellera. Horrach agredeix Castro amb la mateixa duresa que atribueix al jutge per desacreditar Hisenda, amb el qual estarien empatats. A part que el magistrat reconeix en el seu quilomètric acte la tasca d'auxili dels inspectors. Precisió supèrflua, perquè el fiscal no es dirigeix als tribunals, sinó a la xarxa social. Per a la seva desgràcia, el carrer virtual s'ha mostrat a favor de la imputació de la Infanta en marges del 95 al 5 per cent, només una mica més suaus en la baixada de la rampa.

Horrach queda exposat finalment en consignar que els diners del cas Infanta procedeixen de "serveis personalíssims la facturació dels quals només seria imputable a Urdangarin i no a la mercantil Aizoon SL". Així, per què es crea la mercantil?, per què es preocupa la Infanta de tenir un 50 per cent de la societat esmentada?, per què pertanyen a la Infanta la meitat dels diners, que gasta alegrement?, com poden ser "personalíssims" els ingressos obtinguts per la pertinença d'Urdangarin a consells d'administració que mai hagués aconseguit si no fos marit de la Infanta? I, principalment, per què no preguntar a Cristina de Borbó, major d'edat?

En el vodevil en què s'han endinsat jutge i fiscal, disposat aquest darrer a immolar-se per arruïnar el cas, no es pot descartar fins i tot un muntatge en què Castro i Horrach es barallin a l'escena i s'abracin en privat. Per exemple, quan viatgin junts a València per tornar a interrogar Francisco Camps.