Hi ha una lluita per l'hegemonia de la gihad global. La guerra a Síria és un dels seus fronts destacats, perquè els contendents estan sobre el terreny, no només combatent el règim de Bashar Al-Assad, sinó fins i tot disputant-li amb contundència el territori. D'una banda la franquícia de la xarxa creada per Ossama Bin Laden, Al-Qaeda, que en aquest país arrasat per gairebé 4 anys de guerra es diu Front Al-Nusra (Jabhat a Nusra). Per l'altra, l'exèrcit que combat sota la bandera negra de l'autoproclamat "califa Ibrahim" -Abu Bakr al Baghdadi-, l'Estat Islàmic (EI). Els atemptats de París de fa unes setmanes van demostrar que tots dos grups tenen la capacitat d'atemptar a territori europeu, de donar un cop d'efecte i d'usar-lo per a les seves pròpies finalitats propagandístiques. Els germans Kouachi, els botxins del setmanari satíric francès Charlie Hebdo, van proclamar que pertanyien al tentacle iemenita d'Al-Qaeda, mentre que dos dies després Amedy Coulibaly va ?reivindicar el seu atemptat contra una agent i un comerç jueu en nom de l'Estat Islàmic.
Des que aquesta organització va proclamar el passat estiu, en ple mes sagrat del Ramadà, un califat a les àrees sota el seu control a Síria i l'Iraq després d'una sorprenent i fulgurant ofensiva que els va portar a fer-se amb la segona ciutat del país, Mossul, l'atenció internacional s'ha centrat en l'auge d'aquest grup, que gràcies a una acurada propaganda a Internet i a la seva aurèola d'invencibilitat ha atret a les seves files milers de voluntaris, almenys 3.000 d'ells europeus, dels quals uns 70 són espanyols.
De fet, es calcula que l'EI pot tenir en aquests moments no menys de 80.000 homes en armes, comptant els milicians estrangers i els seus aliats sirians i iraquians.
I tot això en un moment en el qual per a l'opinió pública l'amenaça d'Al-Qaeda, si no desapareguda, s'havia temperat després de l'assassinat al Pakistan a mans de tropes d'elit dels EUA del seu líder, Bin Laden, i per la pressió policial, constant des de l'11 de setembre de 2001. Per al públic occidental, Al-Qaeda seguia sent una amenaça, sí, però debilitada després dels seus anys de puixança amb atemptats sagnants com els de Bali (2002), Madrid (2004) o Londres (2005).
Tot això ha canviat després dels atemptats de París. La branca iemenita d'Al-Qaeda va reivindicar la matança a la revista d'humor en represàlia per la publicació el 2006 de caricatures del profeta Mahoma. I és que, entre la gran quantitat de grups que actuen sota la marca d'Al-Qaeda al món, és precisament la branca iemenita la que amb més afany ha intentat atacar objectius occidentals. Ho va intentar el dia de Nadal de 2009 quan va provar de fer esclatar un avió sobre Detroit o el 2010, quan va intentar, també sense èxit, fer arribar paquets amb explosius a sinagogues de Chicago.
Al-Qaeda, d'aquesta manera, intenta recuperar el seu protagonisme davant el que s'ha considerat des de fa mesos -per la seva eficàcia en combat i per la seva desmesurada crueltat-, la nova organització emergent: l'Estat Islàmic.
L'origen de la ruptura
Aquesta pugna pel monopoli del gihadisme que enfronta les dues organitzacions es percep en gestes com la pròpia declaració del califat per part d l'Estat Islàmic i la seva exigència de lleialtat al seu líder per part de tots els grups salafistes-gihadistes del món, o la resposta del líder de la central d'Al-Qaeda, l'egipci Ayman al Zawahiri, que el setembre passat va anunciar la creació d'Al-Qaeda al subcontinent indi, un moviment destinat a guanyar adeptes entre els radicals als quals el missatge de l'EI està arrossegant a la seva òrbita d'influència. I té motius per poder fer-ho. Complint la dita que el fill ha de matar el pare, l'actual Estat Islàmic és un fill bastard de la invasió i ocupació de l'Iraq de 2003. Va ser creat per Abu Musab al-Zarqaui sota el nom d'Al-Qaeda a l'Iraq, i va combatre contra les tropes dels EUA fins que va canviar els seus objectius cap a la guerra sectària contra la població xiïta del país. Però va ser la revolució siriana, nascuda en plena Primavera Àrab, la que va donar a aquest grup la seva oportunitat per expandir-se fora de l'Iraq. Inicialment no va entrar a la guerra directament, sinó que va exportar combatents i va crear un grup nou, el Front Al-Nusra, el primer en utilitzar tàctiques suïcides al conflicte sirià. De fet, la ruptura entre Al-Qaeda i l'Estat Islàmic es va produir precisament per les ànsies de l'EI de fer-se amb el control d'aquest grup. Va ser el 2013 quan Al Baghdadi va voler incorporar al Front Al-Nusra la nova denominació de l'Estat Islàmic de l'Iraq i Llevant. La discòrdia entre les dues organitzacions -a trets- va fer intervenir el mateix Al Zawahiri, que va donar suport al Front Al-Nusra. Va ser llavors quan l'ara "califa Ibrahim" va decidir tallar definitivament llaços amb Al-Qaeda i seguir la seva pròpia agenda per liderar el gihadisme global.
