Amb la mort de Fidel Castro, els cubans queden orfes del que va ser el seu líder i patriarca, a més d'una icona per a l'esquerra militant de tot el món; però més enllà del plànol simbòlic, l'illa afronta aquest canvi sense contratemps, sota la tutela de Raúl, que té ben traçat el rumb a seguir.
Després de sobreviure al col·lapse econòmic del Període Especial als noranta, la Cuba revolucionària va viure un dels seus moments més crítics el 2006, quan per sorpresa de tothom Fidel Castro va haver d'apartar-se del poder per una greu malaltia, després de 47 anys governant l'illa amb mà ferma i ferris valors socialistes.
El relleu polític al seu germà Raúl es va fer de manera suau, sense sobresalts, i els que van augurar la fi de la Cuba castrista van comprovar amb certa estupefacció que el petit dels Castro tenia clar cap a on dirigir el timó de la Revolució, una direcció que no va torçar-se gaire sense Fidel de cos present, segons els analistes.
Raúl Castro ha estat molt més reformista que Fidel, ha escomès canvis impensables en l'era fidelista: obertura d'un incipient sector privat enfront de l'economia centralitzada, captació d'inversió estrangera enfront de la nacionalització d'empreses i el desglaç amb Estats Units enfront de l'assot contra l'«imperialisme ianqui» que va encarnar el recentment mort líder cubà.
«Cuba seguirà el camí de les reformes econòmiques i una política exterior més aperturista que ha iniciat Raúl Castro. Ell té clar per on passa el futur de l'illa i els canvis que han de produir-se», va asseverar l'exdiplomàtic cubà Carlos Alzugaray.
Segons aquest analista, la mort de Fidel pot servir d'esperó per accelerar certs canvis que l'illa requereix amb urgència i que Raúl mantenia al ralentí per eludir una confrontació seriosa amb el seu germà gran, mort la nit del 25 de novembre.
«Raúl Castro era conscient que estava fent coses que no agradaven al seu germà i no volia violentar-lo més. Ell mateix va reconèixer a l'últim Congrés del Partit Comunista que hi havia dos partits, el que li fa costat a ell, més reformista, i el que donava suport al seu germà, exemple per als sectors més durs», va explicar.
La desaparició física de Fidel Castro i l'elecció del controvertit Donald Trump com a president dels Estats Units, llauren el terreny adequat perquè Raúl trepitgi l'accelerador de les reformes, com li exigeixen molts cubans.
En les seves últimes reflexions, Fidel mai va ocultar el seu malestar per la nova relació de Cuba amb els Estats Units «capitalistes i imperialistes», nèmesis de la Revolució.
Va trigar més d'un mes a reaccionar a l'anunci del restabliment de relacions entre tots dos països amb un article en el qual deixava clar que no es fiava dels EUA; i després de la històrica visita del president Barack Obama a l'illa va escriure amb cert to de desdeny que Cuba «no necessita regals de l'imperi».
No obstant això, Raúl Castro ha seguit la sendera de la reconciliació i encara manté un diàleg fluid amb Washington en diverses àrees, sense deixar de reclamar a fi del bloqueig que ofega la seva economia i a l'espera ara de veure quines intencions té respecte a l'illa un imprevisible Donald Trump.
«Tinc l'esperança que Trump vegi que a Cuba el Govern té voluntat d'avançar» va apuntar l'acadèmic i membre del Partit Comunista de Cuba Esteban Morales.
