30 de agost de 2020
30.08.2020
Diari de Girona
El nostre món és el món

Juan Tapia - Catalunya, en deriva inestable

30.08.2020 | 06:00
Juan Tapia - Catalunya, en deriva inestable

Dijous es va confirmar que la coalició PNB-PSE seguirà governant Euskadi. Dos partits sacrifiquen una mica els seus diferents plantejaments nacionals per ser majoria i governar des de la centralitat que els uneix. El PNB prefereix l'estabilitat amb el PSOE a l'aventura amb Bildu, amb qui també tindria majoria. Euskadi, pactista, no és Catalunya, on l'independentisme marca els límits de tot. Euskadi tria estabilitat i Catalunya s'encamina a unes pròximes eleccions a deriva inestable. El president Torra va afirmar al gener que el seu Govern no donava més de si i que convocaria eleccions després dels pressupostos. Ara, sembla que, seguint la voluntat del seu cap Puigdemont, les eleccions es retardaran a febrer.
Torra no dissoldrà al setembre, abans de ser inhabilitat pel Suprem, com semblava inevitable, sinó que escenificarà resistència. Després JxCat proposarà triar un altre president i farà servir el no d'ERC per tornar a acusar-la de traïdora. Després de dos mesos d'impàs en l'elecció de president (si ERC no es rendeix) les eleccions se celebrarien, després d'altres 55 dies de campanya electoral, al febrer. I en els sis mesos que queden fins llavors el partit de Puigdemont s'hauria afermat en el territori davant del PDeCAT i el PNC, que volen reviure l'antiga Convergència, ERC hauria perdut pes, i Espanya s'endinsaria en la crisi de la monarquia, econòmica i sanitària. Llavors Puigdemont podria arribar el primer quan ara i, segons el CEO (el CIS de la Generalitat), ERC seria la primera força i JxCat quedaria segona en diputats, tot i que el PSC gairebé li fregaria els talons en vots.
Així l'esquema de Puigdemont, que té a les mans (les de Torra) la dissolució del Parlament, apunta a sis mesos més d'un govern inoperant. Això suposant que al febrer hi pogués haver un govern amb estabilitat. Cosa difícil tant per la desunió separatista com perquè un Govern català estable exigeix ??certa coexistència pacífica amb el de Madrid. Per què està Catalunya en aquesta deriva inestable? Perquè -encara que soni impossible- l'independentisme ha perdut, però alhora ha guanyat. Segons l'enquesta del CEO de juliol, només el 42,5% (molt) desitja la independència davant el 50,5%, que no la vol. Catalunya segueix partida en dos, però la meitat independentista perd gas. Per això, i perquè Espanya no ho permetria, la independència -almenys a curt termini- és impossible. L'independentisme perd. Però no de cop, perquè el 50,4% dels enquestats creu que els catalans tenen dret a decidir el seu futur en referèndum (i el 28% està bastant d'acord). I a més el 61% opina que l'autonomia actual és insuficient. El resultat és que les enquestes -no només la del CEO- donen una majoria a les tres formacions independentistes -ERC, JxCat i CUP- d'un mínim de 69 escons quan la majoria absoluta és de 68. El PSC puja bastant, a costa de Cs, però es quedaria en 24 diputats. Només la hipotètica emergència parlamentària d'una aliança dels exconvergents contraris a Puigdemont alteraria les coses.
El més probable, doncs, és que l'independentisme -encara que la idea no prospera- revalidi la seva majoria, encara que sense ultrapassar el 48,7% dels vots (CEO dixit). El problema afegit de l'independentisme -que compta molt en la deriva de Catalunya- és que està dividit, enfrontat i sense full de ruta.
ERC creu que la prioritat és ampliar l'electorat sobiranista governant de forma eficient, la qual cosa obliga a negociar amb Madrid. Puigdemont afirma que la negociació és impossible i aposta al xoc amb l'Estat per incrementar la desafecció.
ERC proposa una «negociació intel·ligent» i Puigdemont la «confrontació intel·ligent». Però què és una «confrontació intel·ligent?» Tornar a repetir el fracàs del 2017 i la subseqüent paralització de Catalunya? Per això exconvergents realistes del PDeCAT i del PNC estarien més a prop d'ERC que de Puigdemont. Però no gosen verbalitzar-ho perquè són de la tribu convergent (com Puigdemont). I ERC no s'atreveix a assumir que la negociació intel·ligent és la moderació sense complexos -i per això va acabar no votant els estats d'alarma i és difícil que voti els pressupostos- perquè tem regalar uns 200.000 vots a la tribu Puigdemont. I la guerra de tribus entre ERC i l'antiga CDC (totes les tendències unides) és una altra característica de la Catalunya a la deriva. Catalunya està en deriva cap a no se sap on, cosa que embolica governar Espanya. Amb tot, el pitjor és que els dos grans partits estatals no són capaços d'acordar res. I Catalunya és la mare dels desacords.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook