El banc de l'estrella a la Champions

Espanya té així -CaixaBank més el Santander i el BBVA, tots dos amb més presència internacional- tres grans bancs a la Champions amb dimensions més que suficients per afrontar els actuals temps convulsos dels baixos tipus d'interès, l'augment de la morositat i la competència de les grans tecnològiques.

La concentració que va reduir a dos els famosos set grans bancs espanyols ha arribat a les caixes d'estalvis, ja que són divuit les integrades -a través de la Caixa o de Bankia- en la nova CaixaBank.

Era a més l'única fusió d'envergadura factible, ja que la Fundació Bancària la Caixa tenia un 40% de CaixaBank que ara passarà al 30%. Per contra, en una fusió de Bankia, on l'Estat té el 61%, amb qualsevol altre banc (Santander, BBVA, Sabadell...), l'Estat n'hauria estat el primer accionista, el que no és acceptable en el marc europeu. Fins al punt que el 16% de l'Estat a la nova CaixaBank haurà d'anar-se reduint per allò pactat amb la UE quan es va produir el rescat bancari.

CaixaBank serà un cas únic a la gran banca europea perquè la Fundació la Caixa, a través de Criteria, serà l'accionista de referència amb un 30%, quan el normal és que el primer accionista sigui un fons amb menys d'un 5%. És el que passa al Deutsche Bank o al Santander, com ha apuntat amb agudesa Miquel Puig.

Que una fundació catalana amb vocació social sigui el primer i destacat accionista d'un banc de la Champions és un fet rellevant que corregeix la vella teoria -conseqüència de massa fallides bancàries- de la ineptitud financera dels catalans.

Tot va començar amb la històrica Caixa de Pensions, amb poc marge a l'economia reglada del franquisme, però ben implantada i gestionada amb rigor. Algú va dir que era un gran paquiderm adormit. No és exacte perquè ja va ser la primera entitat espanyola a informatitzar-se. I el 1976 el seu president, Narcís de Carreras, va decidir donar-li un nou impuls incorporant Josep Vilarasau com a director general. Després van aterrar Ricard Fornesa i Isidre Fainé, també amb experiència empresarial. I l'empelt de directius innovadors en una gran organització amb empleats molt arrelats ha donat resultats notables.

La banca, més dedicada a les empreses, va trigar a entrar en el camp de les famílies i els particulars en els quals la Caixa ja era forta a través de les hipoteques. I Vilarasau i Fainé, dues fortes personalitats, van saber compensar el risc immobiliari amb la presa de participacions en empreses de serveis sòlides com Telefónica, Repsol, Gas Natural, Autopistes... I el 1990 va absorbir la Caixa de Barcelona, ??la segona caixa catalana, amb el que va adquirir major dimensió.

Vilarasau va obrir la porta a la modernitat amb, entre altres coses, l'elecció de l'estrella de Miró com a nou símbol, el que llavors va ser una aposta forta. L'arribada d'Isidre Fainé -amb gairebé 40 anys, però ja amb experiència bancària- va ser un revulsiu comercial. Explica la llegenda que va memoritzar les fotos dels 450 delegats d'oficines de llavors i quan se'ls creuava pels passadissos de la Diagonal els cridava pel nom i analitzava (amb detall) l'evolució del seu passiu.

La diversificació d'inversions i el major dinamisme van fer que la Caixa pogués encarar la gran crisi de l'any 2008 amb més solvència que altres caixes. I encarar així l'obligada -per la crisi i les normes europees- mutació en un banc sense perdre personalitat.

Ha estat l'arquitectura institucional -Fundació, Caixa Bank, Criteria i participades- dissenyada per Fainé la que ha permès una cosa bastant excepcional. I més en la tempesta política catalana.

Cal afegir que abans la Generalitat -tant la de Pujol com la dels tripartits de Maragall i Montilla- no va caure en l'error d'altres comunitats autònomes de polititzar les caixes i permetre que els partits tinguessin massa poder.

El banc de l'estrella és una història d'èxit. Seria absurd no reconèixer-ho. Però Fainé i Goirigolzarri -dos banquers acreditats i entre els quals hi ha química, el que explica moltes coses- saben que avui el passat no garanteix res.