Fidel al despotisme que ha caracteritzat el seu mandat com a president dels Estats Units, Donald Trump va decidir atribuir-se la victòria de matinada, quan quedaven milions de vots per comptabilitzar. Ho va fer quan estaven encara en joc estats decisius -Wisconsin, Michigan, Nevada, Arizona- perquè ell o el seu contrincant, el demòcrata Joe Biden, poguessin proclamar-se vencedors. Trump en estat pur. Menyspreant les tradicions democràtiques del seu país, fins i tot l'opinió de molts republicans, utilitzant les banderes i els locals de la Casa Blanca, va protagonitzar una compareixença sense precedents en la qual va apel·lar al Tribunal Suprem per sancionar un suposat robatori de vots sobre el qual no va aportar cap prova. Era el Trump de sempre, barreja de mitges veritats -els seus bons resultats en estats que les enquestes van predir com més ajustats, com Florida, Ohio o Pensilvania- i mentides com l'anunci prematur de la seva victòria, que Twitter i Facebook van haver de puntualitzar per preservar la seva credibilitat.
Trump va tornar a ser l'home que mai perd. Si al final agònic del recompte resulta elegit president, recordarà que ell ja va anticipar el resultat passades les tres de la matinada, i que el retard en anunciar la seva victòria va ser una maniobra desesperada de les elits polítiques, del New York Times, el Washington Post i la CNN. Si no passa, acusarà els demòcrates de manipular el vot per correu. Una acusació insensata que pot llançar al carrer seguidors seus que es van ficar al llit convençuts de la seva victòria i que es van despertar amb un ensurt de categoria en veure que Biden encara té possibilitats de guanyar. Un trauma que pot portar els EUA a la vora del precipici.
Pot semblar una paradoxa que Donald Trump enfangui el procés de recompte quan els primers resultats li van ser favorables i no estava descartat que pogués guanyar. En la seva compareixença, podria haver-se limitat a despotricar contra els instituts demoscòpics que donaven a Biden entre quatre i set punts d'avantatge. Els sondejos han tornat a fracassar com ja va passar el 2016, quan van ser incapaços de captar l'onada de fons que jugava a favor de Trump. Una cosa semblant ha tornat a succeir, posant de manifest la incapacitat dels demòcrates de superar la seva condició de partit elitista, allunyat de les preocupacions quotidianes de molts nord-americans. Si aquests perden, podran atribuir-ho a Biden, que no era, certament, el millor candidat per fer front a l'huracà que ha suposat Trump per a la política nord-americana.
Fracàs difícil d'explicar
No obstant això, no serà fàcil explicar com han tornat a fracassar contra qui ha polaritzat el país fins a extrems desconeguts, contra el gestor imprudent de la pandèmia, contra qui ha empetitit els Estats Units al món, contra un president que va patir un impeachment i diverses denúncies reiterades per assetjament sexual. Les victòries tot ho curen, i si Joe Biden i Kamala Harris arriben a la Casa Blanca, els demòcrates guanyaran quatre anys per entendre millor com Trump ha pogut treure aquests resultats i per què ells segueixen perdent elecció rere elecció entre sectors populars, en particular els treballadors blancs afectats per la crisi i els llatins.
Un país debilitat
Sigui qui sigui el guanyador, els EUA sortiran debilitats. Com un país més pobre, més injust, més polaritzat i més aïllat que quan Trump va arribar al poder. No és senzill entendre que pugui guanyar un segon mandat en aquestes circumstàncies. Amb prop de 10 milions de casos de coronavirus i un quart de milió de morts, després d'una desgavellada política d'immunitat de ramat. Com és possible? Entre les moltes preguntes que susciten els resultats dels republicans, la de més difícil resposta és la seva victòria entre molts hispans. És la ideologia, són els valors, idiota, respondria un dels assessors de Trump si li preguntéssim. I aquesta ha estat, efectivament, la clau dels seus resultats. No ha estat l'economia, tot i que la borsa li hagi donat un cop de mà. Ha estat la seva sorprenent capacitat d'encapçalar l'onada de ressentiment cap a la política convencional que recorre Amèrica del Nord. Encoratjant la por, utilitzant la brotxa grossa per pintar una societat en blanc i negre. Desplegant un populisme 2.0. que pot fer estralls a mig món.
