L'avantatge de Biden respecte Obama està en els seus 44 anys d'experiència com a senador o vicepresident, diu Edward Luce en el Financial Times. I afegeix que una altra, no menor, és «la modèstia del seu ego» respecte al seu antecessor. Si un ego discret és una virtut, entenem millor l'ocàs de la «nova política» que va irrompre en les legislatives de 2015 amb Pablo Iglesias i Albert Rivera. Ja sabem que Albert Rivera es va estavellar pel seu personalisme. I l'estranya i teatral dimissió aquesta setmana de Pablo Iglesias tampoc augura res de bo.
El prometedor aire nou que es va albirar amb l'aparició de Cs i Podem s'ha evaporat i la governabilitat s'ha complicat. L'ego dels dos nous líders ha estat un factor decisiu.
Anem a Albert Rivera, retirat de la política després del seu fracàs en les últimes eleccions de 2019. Rivera va sorgir a Catalunya amb només tres escons acusant Maragall de seguidisme del catalanisme de Pujol. Però Cs va triomfar (25 i 36 escons els anys 2015 i 2017) per la reacció de molts catalans a l'unilateralisme independentista. I això, més l'abraçada a un liberalisme centrista i crític amb els usos del PP, va fer que Cs superés els 30 escons en les legislatives de 2015 i 2016. L'abril de 2019 -ja amb Sánchez a La Moncloa després de la moció de censura-, Rivera va saltar a 57 escons, mentre que el PP, desgastat, va caure a 66. Només els separaven 9 escons. L'ego de Rivera es va disparar i va rebutjar un possible govern de centre esquerra (PSOE-Cs) amb 189 diputats i majoria absoluta.
Rivera no va voler governar amb els socialistes, una cosa normal a Europa i que hauria estabilitzat la vida política. No volia ser vicepresident (desoint l'empresariat), sinó superar el PP en unes noves eleccions i ser el jove líder de la nova dreta. Potser el nou president.
L'ego el va perdre, perquè al novembre va arribar el desastre. Cs va caure de 57 a 10 escons, el PP va pujar de 66 a 89 i Vox va ser tercera força en saltar de 24 a 52. Rivera va marxar, però amb música triomfal i globus, com en la nit electoral d'un guanyador. I des de llavors ha torpedinat els intents d'Arrimadas de tornar al centre i reanimar el partit. Després de Múrcia, sembla estar darrere dels que volen que Cs es dissolgui en el PP. Ell mai es va equivocar i Arrimadas no és ningú per canviar el seu full de ruta.
Anem a Iglesias. Després de l'èxit en les eleccions de 2015 (69 diputats enfront els 85 del PSOE), es va negar a donar suport a un govern Sánchez-Rivera. Va creure que la repetició electoral faria que Podem (en coalició amb IU) superés el PSOE i ell seria el gran líder de l'esquerra. Però no va haver-hi «sorpasso» i Rajoy va continuar manant.
L'abril de 2019, amb Sánchez governant després de la moció de censura, Podem cau de 71 a 52 diputats, mentre el PSOE puja de 85 a 123. Iglesias exigeix a Sánchez un govern de coalició. Sánchez no vol i, en la repetició de novembre, Podem torna a caure (de 52 a 35 escons), mentre que el PSOE només baixa de 123 a 120. Sánchez «s'empassa» la coalició i Iglesias és vicepresident (i radiant). Però només 14 mesos després, anuncia que marxa mentre Sánchez està a França amb Macron, entronitza Yolanda Díaz com la seva successora a Podem -sense primàries, per descomptat- i s'erigeix en el salvador de Madrid enfront de la dreta extrema d'Isabel Díaz Ayuso. Però l'endemà, Més Madrid -el grup d'Errejón, que pesa més en l'Assemblea de la Comunitat- es nega a unir-se a Iglesias.
El seu ego l'ha portat a abandonar la vicepresidència que tant va exigir i a postular-se com l'únic recurs de Madrid sense comptar amb els seus necessaris socis. Se sentia inútil en el Govern? Creu realment que només ell pot salvar Madrid? Actua mogut pel seu ego i la seva afició a cops teatrals? Vol tenir la llengua lliure -ja no la tenia tancada- per poder criticar al Govern? Pensa trencar la coalició d'aquí a uns mesos? Està atribolat perquè en l'última enquesta del CIS empata en estimació de vot amb Arrimadas?
La situació actual no és només culpa dels egos de Rivera i Iglesias. El PP i el PSOE en tenen molta culpa. Però són egos desencadenats i volen cúpules obedients tant o més que Sánchez i Casado. I l'afició d'Iglesias a Veneçuela no ajuda a Espanya a Europa. Itàlia, amb Draghi, ens torna a avançar.
