El marit de la reina Isabel II passarà a la història com l'home que caminava diversos passos per darrere de la seva dona. Fotografiat en milers de cerimònies, amb un impecable uniforme naval o un vestit de Saville Row, mai sortia d'una habitació abans que la sobirana ho fes. De professió consort, estar en un segon pla durant el més llarg regnat en la història d'Anglaterra ha estat el seu paper a la vida. Una missió marginal, per a qui no va ser ni pare amorós, ni marit fidel, ni tampoc l'home d'acció que presumia en la seva molt llunyana joventut.
«No puc aguantar molt més», va declarar en to irònic, quan al maig de 2017 va anunciar la jubilació i la fi de les tasques oficials. Havia participat, segons el balanç que es va publicar llavors, en 22.000 compromisos públics i havia pronunciat més de 5.000 discursos. Era el resum de set dècades de serveis a la Corona, pel que la seva dona es deia reconeguda. Considerat durant molt de temps com un intrús estranger per l'establishment, els britànics el van tolerar, encara que no van apreciar les sortides de to, el seu tarannà malcarat i arrogant. Amb els anys s'havia convertit en una figura d'una altra època, un fantasma del passat.
El príncep Felip de Grècia i Dinamarca va n éixer a l'illa de Corfú. Va ser l'únic home i el més jove dels cinc fills de la princesa Alícia i el príncep Andreu, d'origen germano-danès. Eren royals de segona fila, sense cap fortuna. La seva infància va ser caòtica, sense arrels, ni llar. Poc després del seu naixement, després d'un cop antimonàrquic, la família va haver de refugiar-se a París, on va viure amb l'ajuda d'uns rics afins.
La mare va acabar en una institució psiquiàtrica quan el nen tenia vuit anys. La seva educació va ser una successió d'internats, a França, Anglaterra, Alemanya i Escòcia. Era dolent en els estudis, bo en els esports i aviat va començar a despuntar l'adolescent mascle alfa, ociós, amant de la gresca i amant de les belleses femenines. La manca de relacions afectives o de figura paterna marcaria la distància que tindria amb els seus propis fills.
El 1939, en esclatar la segona guerra mundial, Felip es va allistar com a cadet a la Marina Reial Britànica. Tenia 18 anys i havia tornat a coincidir amb la princesa Isabel, de només 13, embadalida, com han explicat les cròniques, amb aquell cosí llunyà, alt, ros, d'ulls blaus, atlètic i extravertit. El jove presumia de ser home de món, amb un toc irreverent que el feia irresistible per a una noia educada sense cap contacte amb l'altre sexe.
Els pares de la futura reina no estaven contents. Preferien de lluny algun dels joves aristòcrates terratinents anglesos, amb llinatge, vedats de caça i fortuna. De tot això no tenia res Felip, a qui el seu pare, jugador i faldiller, va deixar per tota herència una brotxa d'afaitar d'ivori, uns bessons i un anell, quan un atac de cor se'l va endur amb 62 anys.
Quan es va declarar a Isabel, el pretendent tenia al banc 6 lliures i va haver de demanar-li a la seva mare diamants d'una tiara per poder confeccionar l'anell de compromís. Qui havia de casar-se amb la cap de l'església anglicana a Anglaterra era un descregut. Nascut en el si de l'església grega ortodoxa, involucrat durant l'adolescència amb el protestantisme alemany i finalment convertit a l'anglicanisme per poder contraure matrimoni. Felip tenia a més grans connexions amb Alemanya, el que en plena postguerra no era una bona targeta de visita. Les seves germanes s'havien casat amb figures del nazisme, una cosa que va horroritzar l'aleshores primer ministre, Winston Churchill. Cap d'elles seria convidada al casament reial.
El gran valedor del futur espòs va ser el seu oncle matern, Dickie Mountbatten, qui va ajudar a donar alguns retocs cosmètics al pedigrí del nuvi. El «marit refugiat», com a la Cort li deien, va haver de canviar els seus cognoms paterns, massa germànics, (Schleswig Holstein), per l'adaptació anglesa del matern, que de Battenberg va passar a ser Mountbatten. El promès, orgullós fins llavors de la seva independència, va haver de demanar la ciutadania britànica i renunciar als seus títols reials grecs i danesos. A canvi li van ser concedits els de Sa Altesa Reial (H.R.H), Duc d'Edimburg, Comte de Merioneth i Baró de Greenwich.
L'ascens al tron d'Isabel II, quan només tenia 25 anys, va obligar el príncep a deixar la feina a la Marina, ambient masculí, d'aventures a cada port, en el qual se sentia molt a gust. Va viure com una humiliació el fet que els seus fills, per recomanació de Churchill, adoptessin el cognom Windsor. «No sóc res més que una maleïda ameba. L'únic home a Anglaterra a qui no se li permet donar cognoms als seus fills », comentaria ressentit.
Patró i president de 800 organitzacions, el duc no va amagar el tedi que li provocava tanta recepció, les hores de converses educades i buides, tant somriure i protocol. «Crec que s'avorreix amb tot l'assumpte reial», va dir un dels secretaris de la reina. La seva vida encotillada en els actes oficials l'amenitzava amb una existència luxosa i privilegiada alternant partits de polo, competicions de vela, caceres i un currículum extramarital, dels rumors del qual es feia ressò sobretot la premsa estrangera.
Una col·lecció d'affaires dels quals mai va haver-hi fotos o proves inculpatòries. Escàndols amb sordina, mentre en veu baixa es parlava de crisi matrimonial, de l'afartament de la reina amb el mal humor del seu marit, els menyspreus, les bromes misògines i racistes en públic i en privat. «No m'interessa el que vulguin posar a la meva tomba», va dir una vegada.
A punt de fer cent anys, Felip d'Edimburg ha sortit d'escena sense deixar un llegat digne de ser recordat. El dol nacional serà limitat.
