La silenciosa diplomàcia papal va contribuir a l’alto el foc a Gaza

«Quantes divisions té el Papa?», va rebatre el soviètic Yosif Stalin a Winston Churchill a la Conferència de Ialta. Era la resposta irònica al líder britànic quan va suggerir que potser el pontífex havia de participar en la conferència que va dividir el món després de la Segona Guerra Mundial. Jorge Bergoglio i els seus avantpassats recents han pogut comptar amb un centenar de soldats suïssos i poc més. No obstant això, el prestigi i les diferents circumstàncies històriques han permès que els papes, alguns almenys, fossin escoltats i buscats com a mediadors per nombrosos països davant de conflictes que semblava que havien de ser resolts amb una guerra. De vegades amb èxit i en altres, amb fracàs, com en la guerra de les Malvines i els dos conflictes del Golf.

Davant de l’escalada entre Israel i Hamas, Bergoglio ha manifestat repetidament la seva contrarietat principalment pels anomenats danys col·laterals del conflicte, la població civil. Dilluns passat va parlar amb el president turc, Recep Tayyip Erdogan, i a les poques hores rebia al Vaticà el ministre d’Exteriors de l’Iran, Javad Zarif, els principals protectors de Gaza: el primer amb finançaments i sosteniment polític i el segon amb suport tecnològic i bèl·lic. Sobre el tercer, Qatar, més que pròdig amb els palestins, no hi ha informacions oficials o oficioses que Francesc hagi intervingut. Però tots ells formen part de l’Organització per a la Cooperació Islàmica (OIC), que constitueix un punt de referència per als 1.600 milions de musulmans al món i el secretari de la qual ha visitat el Papa al Vaticà. Francesc és considerat un amic des que el 2018 van signar la ja cèlebre Declaració d’Abu Dhabi sobre la «germanor humana».

Aquest any i en plena pandèmia, Bergoglio va viatjar a l’Iraq, on es va reunir amb el Gran Aiatol·là Ali Al-Sistani, de confessió xiïta. Al llarg dels anys, Francesc ha establert un diàleg tant amb els sunnites com els xiïtes, que es combaten com en altre temps ho van fer catòlics i protestants.

Paral·lelament, en aquests dies de la crisi a Gaza, el Papa ha rebut al Vaticà John Kerry, enviat especial del president nord-americà, Joe Biden, a qui va lliurar un missatge per al seu superior. Per a una part del seu país i la UE, el missatge reflectia indecisió entre el vistiplau al dret d’Israel a la seva defensa i la «imposició» d’un alto el foc o una treva. Al mateix temps, s’han mobilitzat tots els patriarques -una mena de bisbes catòlics orientals-, principalment Pierbattista Pizziballa, patriarca llatí de Jerusalem, que aquests dies ha mantingut contactes permanents amb la Secretaria d’Estat vaticana.

Èxits i fracassos

El granet de sorra, probablement més gran del que es pugui pensar, és l’últim d’una cadena de mediacions que els països han demanat als papes. Com la disputa entre Xile i l’Argentina (1978) per les illes del canal de Beagle, en què va intervenir Joan Pau II. El 2015, Bolívia va demanar la mediació del Pontífex per la sortida al mar del país que Xile li impedeix, a canvi de la retirada dels míssils a Cuba: la idea havia estat de Joan XXIII, exnunci (ambaixador) del Vaticà a Turquia.

«Ingerència humanitària»

Altres vegades els papes han fracassat en la possible mediació donant el seu suport a una part. Com quan Joan Pau II va inventar el concepte d’«ingerència humanitària», entesa com a dret a intervenir des de l’exterior en un conflicte en curs, com va passar en el setge de Sarajevo, facilitant l’entrada de l’OTAN als Balcans, quelcom que anys després aquell Papa va reconèixer que va ser un error.

Dijous, abans de l’inici de l’alto el foc, des de la RAI els ambaixadors d’Israel i de l’ANP palestina estaven embrancats en un incendiari debat públic. Tres dies abans, van fer el mateix l’ambaixador d’Israel i el ministre d’exteriors de l’Iran des de les pàgines dels diaris italians, evidenciant que la qüestió palestina no acabarà amb l’alto el foc recentment declarat.